LES ESTRENES DE LA SETMANA
De gira amb els Beatles
El documental 'Eight days a week' repassa la curta carrera dels Fab Four com a grup de directe
Ron Howard ha reunit uns 2.000 documents gràfics, fílmics i sonors d'un centenar de fonts diferents
Dimarts, 13 de setembre del 2016 - 22:55 CEST
EL PERIODICO
La primera gira dels Beatles no podia haver començat més malament. Després de recórrer tot el circuit d’instituts, clubs socials i salons de ball de Liverpool, de trobar una residència fixa a The Cavern Club, de fer incursions esporàdiques en ciutats com Wallasey, Aldershot o Warrington i de cursar un màster de rock’n’roll en un parell d’antres d’Hamburg, el grup va considerar que havia arribat el moment de llançar-se a la carretera. I ho va fer la primera setmana del 1963, amb un tour de cinc dies per cinc ciutats d’Escòcia. ¡I quines ciutats! Keith, Elgin, Dingwall, Bridge of Allan i Aberdeen. El promotor Albert Bonici va pagar a la banda 42 lliures per nit i tot i així hi va perdre diners. El primer concert, a Keith (un poble de 4.000 habitants), va haver de ser cancel·lat, ja que mentre la furgoneta amb l’equip tècnic esperava la banda a l’aeroport d’Edimburg, l’avió que traslladava John, Paul, George i Ringo va ser desviat a Aberdeen a causa del mal temps. De manera que la gira, la primera dels Beatles, va arrencar oficialment al saló de ball The Two Red Shoes, d’Elgin, el 3 de gener de 1963. Tres anys i vuit mesos després, els Fab Four feien el seu últim concert, a l’estadi Candlestick Park de San Francisco. Era el 29 d’agost de 1966.
En realitat, es fa difícil valorar amb justícia les prestacions de la banda en directe. Haurem de creure aquells que asseguren que després del seu amfetamínic pas per l’Star Club d’Hamburg s’havia convertit en una molt solvent màquina de rock’n’roll. El cas és que al llarg dels anys següents van créixer tant i tan ràpid que la tecnologia de l’època i el concepte mateix de concert en directe se’ls van fer petits. Els Beatles van passar en molt poc temps d’actuar en clubs subterranis i salons de ball a fer-ho en poliesportius, velòdroms, places de toros i estadis; grans recintes en els quals es veien forçats a tocar amb equips de so ridículs (la música arribava als espectadors a través del sistema de megafonia i quedava sepultada pels crits dels fans) i sense el més petit suport escenogràfic.
El tsunami va afectar fins i tot al mateix Howard. El març del 1964, recorda, un mes després de veure els Beatles a l’Ed Sullivan Show, va demanar com a regal pel seu 10è aniversari una perruca i uns botins com els dels Fab Four. Els botins no van arribar mai, però durant uns quants dies va poder lluir amb orgull «una horrible perruca beatle». Mig segle després, el cineasta va voler rendir homenatge als seus ídols d’infància. I, juntament amb el seu equip de producció, va iniciar una campanya a internet perquè els fans i col·leccionistes li facilitessin les gravacions i el material gràfic que haguessin pogut atresorar d’aquells històrics concerts.
¿Fins a quin punt eren aquells dies els Beatles conscients de la revolució cultural i social que havien desencadenat? Aquesta és una de les preguntes que Eight days a week intenta respondre. En un moment de la pel·lícula, McCartney, interrogat per un periodista l’any 1964, assenyala: «¿Cultura? Això no és cultura. ¡Només són unes quantes rialles!». Howard té un altre punt de vista, i compara l’experiència de John, Paul, George i Ringo amb la dels astronautes que va entrevistar en la preparació d’Apol·lo 13. «Els uns i els altres van protagonitzar un moment transcendental en la història de la humanitat. I ho sabien. El que no sabien era com explicar-ho». H
La rutina dels concerts inaudibles i les escenes d'histèria va anar minant l'esperit del grup. John Lennon i George Harrison van ser els primers a manifestar el seu malestar i a suggerir que la carretera s'havia convertit per als Beatles en un carreró sense sortida. La decisió, en qualsevol cas, no era fàcil, perquè aquells dies les gires eren la principal font d'ingressos de la banda.
EL FURGÓ BLINDAT
'Eight days a week' apunta que el moment decisiu va tenir lloc immediatament després del concert de Candlestick Park de San Francisco, el 29 d'agost de 1966, quan els quatre músics es van trobar viatjant cap a l'aeroport en un furgó blindat Brinks. "Ens vam veure allà, dins d'aquella caixa d'acer impol·luta, i vam dir: 'A la merda'", relata Paul.
AL TERRAT
A partir d'aquell moment, els Beatles van decidir que els seus discos i els seus vídeos (van ser pioners en aquest camp) viatjarien per ells. I es van tancar a l'estudi per preparar la gravació del seu següent àlbum, 'Sgt. Pepper'. No van tornar a actuar en directe fins a la seva aparició al terrat de l'edifici d'Apple Corps, el 30 de gener de 1969.
EL PERIODICO
VUIT DIES ALS CINES
Del que va passar entre un moment i l’altre se n’ocupa Eight days a week. The touring years, un documental dirigit per Ron Howard (Apol·lo 13, Una ment meravellosa, El Codi Da Vinci...) que dijous s’estrena simultàniament en cines d’arreu del món i que s’exhibirà en sales només durant vuit dies abans de passar a ser distribuït a través de diverses plataformes audiovisuals de pagament. La pel·lícula, entre altres coses, intenta refutar un dels grans dogmes de la historiografia rock: aquell que assegura que els Beatles van ser un grup gloriós a l’estudi de gravació però discret sobre l’escenari.En realitat, es fa difícil valorar amb justícia les prestacions de la banda en directe. Haurem de creure aquells que asseguren que després del seu amfetamínic pas per l’Star Club d’Hamburg s’havia convertit en una molt solvent màquina de rock’n’roll. El cas és que al llarg dels anys següents van créixer tant i tan ràpid que la tecnologia de l’època i el concepte mateix de concert en directe se’ls van fer petits. Els Beatles van passar en molt poc temps d’actuar en clubs subterranis i salons de ball a fer-ho en poliesportius, velòdroms, places de toros i estadis; grans recintes en els quals es veien forçats a tocar amb equips de so ridículs (la música arribava als espectadors a través del sistema de megafonia i quedava sepultada pels crits dels fans) i sense el més petit suport escenogràfic.
DINS D'UN SUBMARÍ
Els dos beatles supervivents, Paul McCartney i Ringo Starr, relaten a Eight days a week que dalt de l’escenari era impossible sentir res («jo m’havia de guiar per la forma com els altres movien l’esquena», diu el bateria) i asseguren que allò era com estar «dins d’una bombolla». La imatge també serveix per descriure la vida dels músics durant els anys de la beatlemania: quatre joves de Liverpool afirmant-se i creixent com a unitat creativa enmig d’un remolí d’histèria planetària. «Per mi, la seva història és com la de la pel·lícula El submarí –apunta Ron Howard–. Estan junts en el que fan, es tenen els uns als altres i saben quin és el seu objectiu, però allà fora hi ha un món ple de perills».El tsunami va afectar fins i tot al mateix Howard. El març del 1964, recorda, un mes després de veure els Beatles a l’Ed Sullivan Show, va demanar com a regal pel seu 10è aniversari una perruca i uns botins com els dels Fab Four. Els botins no van arribar mai, però durant uns quants dies va poder lluir amb orgull «una horrible perruca beatle». Mig segle després, el cineasta va voler rendir homenatge als seus ídols d’infància. I, juntament amb el seu equip de producció, va iniciar una campanya a internet perquè els fans i col·leccionistes li facilitessin les gravacions i el material gràfic que haguessin pogut atresorar d’aquells històrics concerts.
SOTA DEL LLIT
El botí no va ser en absolut menyspreable. En el documental s’han utilitzat uns 2.000 documents gràfics, fílmics i sonors procedents d’un centenar de fonts diferents. Potser la troballa més notable és una gravació feta per una fan amb una càmera de Súper 8 des d’un seient de la sisena fila a Candlestick Park, en l’últim concert de la banda. Asseguren les notes de promoció de la pel·lícula que la dona va veure la filmació una o dues vegades i després la va guardar sota del llit, on va quedar oblidada durant cinc dècades (afirmació que, si és certa, delata uns hàbits d’higiene domèstica una mica alarmants).¿Fins a quin punt eren aquells dies els Beatles conscients de la revolució cultural i social que havien desencadenat? Aquesta és una de les preguntes que Eight days a week intenta respondre. En un moment de la pel·lícula, McCartney, interrogat per un periodista l’any 1964, assenyala: «¿Cultura? Això no és cultura. ¡Només són unes quantes rialles!». Howard té un altre punt de vista, i compara l’experiència de John, Paul, George i Ringo amb la dels astronautes que va entrevistar en la preparació d’Apol·lo 13. «Els uns i els altres van protagonitzar un moment transcendental en la història de la humanitat. I ho sabien. El que no sabien era com explicar-ho». H
'Why don't we do it in the road?'
UN CARRER SENSE SORTIDALa rutina dels concerts inaudibles i les escenes d'histèria va anar minant l'esperit del grup. John Lennon i George Harrison van ser els primers a manifestar el seu malestar i a suggerir que la carretera s'havia convertit per als Beatles en un carreró sense sortida. La decisió, en qualsevol cas, no era fàcil, perquè aquells dies les gires eren la principal font d'ingressos de la banda.
EL FURGÓ BLINDAT
'Eight days a week' apunta que el moment decisiu va tenir lloc immediatament després del concert de Candlestick Park de San Francisco, el 29 d'agost de 1966, quan els quatre músics es van trobar viatjant cap a l'aeroport en un furgó blindat Brinks. "Ens vam veure allà, dins d'aquella caixa d'acer impol·luta, i vam dir: 'A la merda'", relata Paul.
AL TERRAT
A partir d'aquell moment, els Beatles van decidir que els seus discos i els seus vídeos (van ser pioners en aquest camp) viatjarien per ells. I es van tancar a l'estudi per preparar la gravació del seu següent àlbum, 'Sgt. Pepper'. No van tornar a actuar en directe fins a la seva aparició al terrat de l'edifici d'Apple Corps, el 30 de gener de 1969.
TEMES
