dilluns, 12 d’octubre del 2020
dimecres, 23 de setembre del 2020
L'assassí de Lennon demana perdó a Yoko Ono 40 anys després
Assassinat Lennon
L'assassí de Lennon demana perdó a Yoko Ono 40 anys després
Núria Segura InsaBarcelona. Dimarts, 22 de setembre de 2020. 22:11
Actualitzat Dimarts, 22 de setembre de 2020. 22:17
Temps de lectura: 1 minut
John Lennon amb la seva dona Yoko Ono
Pena de mort
En la gravació actual, Chapman ha donat un pas més enllà i ha assegurat que es mereix la pena de mort per l'assassinat, que es va produir quan el cantant tenia 40 anys i el seu botxí 25 anys.
Ara bé, el tribunal el va condemnar el 1981 a 20 anys a cadena perpètua (és a dir sentència de cadena perpètua en la qual el reu pot sol·licitar la llibertat condicional a partir dels vint anys d’internament), que compleix en la presó de Wende a Nova York. Des del 2001, Chapman ha demanat fins a onze vegades la llibertat condicional, però sempre se li ha negat. El darrer cop que va realitzar aquesta petició va ser l'estiu.
Sembla, però, que la història es repeteixi. Fa exactament dos anys, també al mes d'agost, se li va negar per desena vegada la llibertat condicional. El 18 de novembre d'aquell any va demanar perdó pel seu crim i va revelar que sentia vergona. "Fa trenta anys no podia dir que sentia vergonya i ara sé que és la vergonya", indicava Chapman.
L'assassí deia a l'audiència de llibertat condicional, segons explica The Guardian, que encara pensa en el debat intern que va tenir abans de matar Lennon "disparar-lo o no", el cantant li acabava de signar un disc però Chapman "no podia tornar a casa i ja està".
divendres, 14 d’agost del 2020
Un de tants èxits dels Beatles
Les cançons de l’estiu
Un de tants èxits dels Beatles
2 min.
Entre el 1963 i el 1967, va repetir-se un fenomen cada vegada que
arribava la calor: apareixia la cançó de l’estiu i els nous èxits dels
Beatles. Els de Liverpool van publicar disc en època estival durant cinc
anys consecutius, quan en temps de màxima explotació compositiva feien
un àlbum en temporada d’hivern i un altre per a l’estiu. Tots èxits, un
darrere l’altre. Van ser diverses les cançons del quartet que van
arribar al número u durant el solstici estival (van tenir disset cançons
al primer lloc, tot i els pocs anys que van mantenir-se actius), però
pararem especial atenció al hit del 1964: A hard day’s night.
Aquell juliol els Beatles ja eren més populars que Jesucrist, com diria
John Lennon un parell d’anys després. Només feia dotze mesos que eren
estrelles però ja havien arrabassat tots els rècords de vendes de
senzills a Anglaterra (amb She loves you ), havien arrasat als Estats Units, gràcies a I want to hold your hand, i publicat dos discos. La beatlemania
era un fet a tot el món, el primer gran fenomen fan d’aquestes
característiques que es feia universal. En aquest context, els quatre de
Liverpool van fer la seva primera pel·lícula, com havia fet l’Elvis. La
gallina dels ous d’or s’havia d’esprémer al màxim.
Dirigida per Richard Lester, era una comèdia musical de lluïment en què
els Beatles s’interpretaven a ells mateixos. Una ficció que ens mostrava
com era el seu dia a dia (amb entrevistes, i també amb persecucions de
fans i viatges) entrelligat amb les cançons que feien de banda sonora i
que representaven el nou disc dels Fab Four.
A ha rd day’s night
té un dels començaments més característics de tota la carrera dels
Beatles, un cop d’acord d’introducció per iniciar una cançó que parla de
l’alegria d’arribar a la nit després d’un dia dur. Aquest concepte, que
diu la llegenda que surt del mític Ringo Starr, va inspirar un dels
grans èxits del grup britànic, ja que va liderar els sis rànquings de
valoració de senzills que sumen el Regne Unit i els Estats Units el
juliol de l’any 1964, coincidint, concretament, amb l’estrena de la
pel·lícula...
‘A hard day’s night’ de The Beatles (1964)
diumenge, 31 de maig del 2020
diumenge, 19 d’abril del 2020
The Beatles: 50 anys sense els Fab Four
INFOGRÀFICA
The Beatles: 50 anys sense els Fab Four
“El Paul renuncia als Beatles”, l’històric titular de portada del ‘Daily Mirror’, aparegut ara fa cinquanta anys, anunciava la fi del grup més important de tots els temps. Discrepàncies personals, artístiques i econòmiques van acabar amb el torrent creatiu i talentós més gran que ha conegut mai la música pop. En recordem ruptura i empremta
diumenge, 5 de gener del 2020
Què commemorem el 2020?
31.12.2019 19:50
L’any que estrenem avui es
presenta generós en aniversaris i commemoracions. D’una manera molt
especial per als amants de la música i, dintre d’aquest segment, per als
seguidors dels Beatles, perquè els dotze mesos vinents viurem una
llarga relació d’efemèrides relacionades amb els quatre músics de
Liverpool. Començarem recordant que farà seixanta anys de la primera
actuació del grup a la sala The Cavern d’Hamburg; que el 3 de juliol
farà cinquanta-cinc anys de la seva primera i única actuació a
Barcelona; i que el 8 de desembre farà quaranta anys de l’assassinat de
John Lennon a l’entrada de l’edifici Dakota de Nova York. Una mort que
duia una càrrega addicional de crueltat: feia tres setmanes exactes que
s’havia posat a la venda Double Fantasy, un disc ple de
magnífiques cançons que apareixia després de cinc anys de silenci
discogràfic de l’autor i que augurava el retorn a la palestra d’un
Lennon carregat d’idees i projectes, inspirat, pletòric d’energies i amb
més il·lusions que mai.
Hi ha més, però: encara que ja feia temps que els Beatles anaven donant pistes sobre la proximitat del seu final com a grup cohesionat, va ser al llarg de 1970 –és a dir, fa mig segle– que es van acumular prou indicis per a considerar que la banda ho deixava córrer definitivament: el mes de març, Ringo Starr va publicar Sentimental Journey, el seu primer disc en solitari, i darrere seu els altres tres membres varen seguir el mateix camí: McCartney, el debut de Paul, es va publicar a l’abril, All things must pass, de George Harrison, al novembre, i John Lennon / Plastic Ono Band, al desembre. Per si a algú li quedava cap dubte, el 10 d’abril Paul McCartney va anunciar oficialment el final dels Beatles i la prova va ser que un mes després, quan a Londres es va estrenar el documental Let it be, cap membre del grup hi va ser present.
Entre el febrer i el març recordarem els vint-i-cinc anys de la mort de dos membres notoris de la cançó catalana: Guillem d’Efak, el 15 de febrer, i Ovidi Montllor, el 10 de març. El 6 de juliol farà trenta-cinc anys del mític concert de Lluís Llach al camp del Barça i el 26 del mateix mes es commemoraran quaranta-cinc anys d’aquelles ‘dotze hores de música i follia’ amb què el primer Canet Rock va passar a la història musical de casa nostra.
El mes d’octubre ens portarà el record de dos grans músics que ens varen deixar el 1990; farà, doncs, trenta anys: Javier Patricio Pérez Álvarez, conegut com el Gato Pérez, el dia 18, i Xavier Cugat, el dia 27. El novembre de 1965, Núria Feliu i Tete Montoliu varen enregistrar el seu primer disc conjunt, mitja dotzena d’estàndards de jazz –començant per ‘Tot és gris’, una impagable versió de ‘Misty’ feta per Jaume Picas– que encara avui, cinquanta-cinc anys després, s’escolten amb plaer. Al costat de Picas cal esmentar també les versions i lletres escrites per a un munt d’intèrprets catalans que va fer Josep Maria Andreu, del qual el 27 de novembre commemorarem precisament els cent anys del seu naixement.
L’arquitecte
Oriol Bohigas celebrarà noranta-cinc anys el 20 de desembre, el cantant
Raimon, en actiu fins fa ben poc, en farà vuitanta el 2 de desembre, i
pocs dies després, el 23 del mateix mes, farà seixanta-cinc anys de
l’actuació de Louis Armstrong & His All Stars al Windsor Palace de
Barcelona, una sala inaugurada el 1946 on, tres anys abans del concert
d’Armstrong, havia actuat Maurice Chevalier i que, com es veurà més
endavant en aquest mateix resum, va acollir també grans esdeveniments
cinematogràfics.
Que el 2020 és un any eminentment musical ho demostra un altre aniversari sonat: els dos-cents cinquanta anys del naixement, a Bonn el 16 de desembre de 1770, d’un gegant: Ludwig van Beethoven.
El 10 de març farà dos-cents anys de la mort d’un home singular: Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, científic, aristòcrata i humanista. Va ser un dels fundadors de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i en la seva finca d’esbarjo a Horta va fer construir un jardí d’estil neoclàssic molt influenciat per la mitologia grega i amb un laberint –amb aquest nom encara el coneixem avui– al centre. La seva sensibilitat artística unida a una àmplia cultura fan de Joan Antoni Desvalls un dels personatges més rellevants de final del segle XVIII i començament del XIX que, com en el cas de les Germanies, demana també a crits que algú es dediqui a estudiar a fons la seva trajectòria.
(I de passada –i posats a demanar coses a crits– potser fóra bo d’aprofitar l’avinentesa perquè l’Ajuntament de Barcelona, actual propietari de la finca, es decidís a mantenir i restaurar a fons el Laberint d’Horta i el seu privilegiat entorn).
Farà dos-cents anys, entre el 4 i el 9 d’abril de 1870, va tenir lloc a Gràcia –un altre barri de Barcelona, aleshores vila independent– la denominada Revolta de les Quintes com a protesta per la crida del govern espanyol a reclutar obligatòriament mossos per servir a l’exèrcit. Encara avui es recorda l’heroisme dels graciencs, que els va costar una trentena de vides, i sobretot el protagonisme del campanar de la plaça d’Orient –abans plaça de Rius i Taulet i ara plaça de la Vila–, que va alertar la població de l’arribada dels militars que pretenien de fer efectiva l’ordre de Madrid. És la mítica campana de Gràcia, que va donar nom poc després a un setmanari republicà, satíric i anticlerical que es va publicar durant quasi setanta anys.
El
17 de juny de 1895 –farà, doncs, cent vint-i-cinc anys– Jacint
Verdaguer va començar a publicar la sèrie d’articles ‘En defensa
pròpia’, i el 30 de novembre farà cent anys exactes de l’assassinat de
Francesc Layret, advocat laboralista i defensor dels drets dels
treballadors.
Els pròxims dotze mesos commemorarem també el centenari del naixement d’uns quants personatges il·lustres: el cantant Jordi Barre i el poeta Antoni Cayrol, conegut amb el pseudònim de Jordi Pere Cerdà, originaris ambdós de Catalunya del Nord, l’editor i escriptor Miquel Arimany, el palindromista Ramon Giné, mossèn Josep Ballarín, Antoni M. Badia i Margarit, Josep Benet, Joan Perucho, Miquel Tarradell, Josep Pallach, Frederic-Pau Verrié, Manuel Cubeles, Antoni Ribera, Edmon Vallès, Carles Muñoz Espinalt, Ricard Pedrals, Joan Vilacasas i Manuel Valls Gorina.
El 3 d’abril farà cinquanta anys del retorn fugaç de Josep Carner a Catalunya. El viatge va ser objecte d’una sorda controvèrsia entre els qui, sabedors que el poeta era un home envellit, malalt i amb les facultats molt minvades, volien que es respectés fins al final la seva voluntat de no tornar mentre Franco fos viu i els qui opinaven que abans de morir es mereixia (i calia) que tornés a trepitjar terra catalana. S’hi va estar fins al 20 de maig, acompanyat per la seva muller Émilie Noulet, i el relat d’aquells dies descriu un episodi força trist i no gaire edificant sobre el qual fóra bo que, aprofitant que el 2020 ha estat proclamat oficialment l’Any Carner, se’n parlés des de la distància que atorga el mig segle transcorregut. El 4 de juny, quinze dies després d’haver-se’n anat de Catalunya, Josep Carner es va morir a Brussel·les.
Aquell mateix 1970 va tenir lloc també la tancada d’intel·lectuals al monestir de Montserrat per protestar pels judicis de Burgos. Va durar del 12 al 14 de desembre.
El 8 de gener es compliran trenta anys de la mort del poeta Jaime Gil de Biedma i el 13 del mateix mes, vint anys de la mort d’Enric Valor. L’1 de febrer farà vint-i-cinc anys de la mort de l’humorista i ninotaire Jaume Perich i el dia 4, vint anys de la mort de l’actor Joan Capri.
El 3 de març de 1950 tots els telèfons de Barcelona varen passar de tenir cinc xifres a sis. En la majoria dels casos la novetat es va resoldre afegint un 2 inicial al número de telèfon que l’abonat ja tenia assignat. Entre els mesos d’abril i maig del mateix any 1950 es va filmar a Tossa, Girona i s’Agaró el film Pandora y el holandés errante, dirigida per Albert Lewin, i interpretada per Ava Gardner, James Mason i, entre molts altres, un impagable Màrius Cabré en un paper de torero seductor que va generar una extensa i florida llegenda a l’increment de la qual no va ser gens aliè el fet que Frank Sinatra volés des de Las Vegas a la Costa Brava molt alarmat pel que deien que passava al voltant de la seva eterna enamorada Ava Gardner. El film va passar sense pena ni glòria però les entreteles del rodatge mereixerien tres o quatre sessions monogràfiques i encara faríem curt.
El 15 de maig de 1995 –aviat farà, doncs, vint-i-cinc anys– Assumpció Maresma i Vicent Partal varen posar en marxa la Infopista, una pàgina informativa per internet que va ser el precedent històric, i pioner a casa nostra, del diari que avui coneixem amb el nom de VilaWeb.
El 5 de juny de 1990 es va inaugurar la Fundació Antoni Tàpies, i el 10 de juny de 1975 va obrir portes a Montjuïc la Fundació Joan Miró. Celebrem, doncs, trenta i quaranta-cinc anys, respectivament, del començament de dues entitats de notable relleu en el panorama artístic del país. També recordarem, el 26 de juny, els trenta anys de la mort de Manuel de Pedrolo.
L’1 de juliol farà trenta anys del dia que Màrius Serra va rellevar Tísner en la publicació d’un encreuat diari en català a La Vanguardia. L’1 de setembre farà cinquanta anys de la inauguració a l’aeroport de Barcelona del gran mural ceràmic de Joan Miró i Llorens Artigas, i el 16 del mateix mes farà quinze anys que l’ICANN va aprovar el .cat com a domini d’internet de primer nivell.
El 17 de novembre de 1950 es va estrenar al cinema barceloní Windsor Palace Lo que el viento se llevó. El film s’havia estrenat als USA el 1939, però la censura va endarrerir-ne l’arribada tant com va poder. Malgrat la inusual durada de la cinta –gairebé quatre hores– les aventures i desventures de Rhett Butler i Scarlet O’Hara van arrelar profundament en l’esperit de la gent de fa setanta anys i va arrasar a la taquilla: es va mantenir en cartell més de vuit mesos amb la sala plena la majoria dels dies.
Aquesta relació d’esdeveniments, que no té pretensions d’exhaustiva però sí de variada perquè la vida dóna per a això i molt més, la tancarem amb una efemèride molt recent i engrescadora: els deu anys de la creació del diari Ara, que va arribar per primera vegada als quioscos el 28 de novembre de 2010.
Hi ha més, però: encara que ja feia temps que els Beatles anaven donant pistes sobre la proximitat del seu final com a grup cohesionat, va ser al llarg de 1970 –és a dir, fa mig segle– que es van acumular prou indicis per a considerar que la banda ho deixava córrer definitivament: el mes de març, Ringo Starr va publicar Sentimental Journey, el seu primer disc en solitari, i darrere seu els altres tres membres varen seguir el mateix camí: McCartney, el debut de Paul, es va publicar a l’abril, All things must pass, de George Harrison, al novembre, i John Lennon / Plastic Ono Band, al desembre. Per si a algú li quedava cap dubte, el 10 d’abril Paul McCartney va anunciar oficialment el final dels Beatles i la prova va ser que un mes després, quan a Londres es va estrenar el documental Let it be, cap membre del grup hi va ser present.
Un any carregat de recordatoris musicals
Però no s’acaben aquí les efemèrides musicals que s’escampen amunt i avall del calendari del 2020. Aquest gener farà seixanta anys que va obrir la porta a la plaça Reial de Barcelona la sala Jamboree, dedicada al jazz, i el dia 15 farà quinze anys de la mort de la soprano Victòria dels Àngels.Entre el febrer i el març recordarem els vint-i-cinc anys de la mort de dos membres notoris de la cançó catalana: Guillem d’Efak, el 15 de febrer, i Ovidi Montllor, el 10 de març. El 6 de juliol farà trenta-cinc anys del mític concert de Lluís Llach al camp del Barça i el 26 del mateix mes es commemoraran quaranta-cinc anys d’aquelles ‘dotze hores de música i follia’ amb què el primer Canet Rock va passar a la història musical de casa nostra.
El mes d’octubre ens portarà el record de dos grans músics que ens varen deixar el 1990; farà, doncs, trenta anys: Javier Patricio Pérez Álvarez, conegut com el Gato Pérez, el dia 18, i Xavier Cugat, el dia 27. El novembre de 1965, Núria Feliu i Tete Montoliu varen enregistrar el seu primer disc conjunt, mitja dotzena d’estàndards de jazz –començant per ‘Tot és gris’, una impagable versió de ‘Misty’ feta per Jaume Picas– que encara avui, cinquanta-cinc anys després, s’escolten amb plaer. Al costat de Picas cal esmentar també les versions i lletres escrites per a un munt d’intèrprets catalans que va fer Josep Maria Andreu, del qual el 27 de novembre commemorarem precisament els cent anys del seu naixement.
L’arquitecte
Oriol Bohigas celebrarà noranta-cinc anys el 20 de desembre, el cantant
Raimon, en actiu fins fa ben poc, en farà vuitanta el 2 de desembre, i
pocs dies després, el 23 del mateix mes, farà seixanta-cinc anys de
l’actuació de Louis Armstrong & His All Stars al Windsor Palace de
Barcelona, una sala inaugurada el 1946 on, tres anys abans del concert
d’Armstrong, havia actuat Maurice Chevalier i que, com es veurà més
endavant en aquest mateix resum, va acollir també grans esdeveniments
cinematogràfics.Que el 2020 és un any eminentment musical ho demostra un altre aniversari sonat: els dos-cents cinquanta anys del naixement, a Bonn el 16 de desembre de 1770, d’un gegant: Ludwig van Beethoven.
Les Germanies, en Desvalls del Laberint d’Horta i la Revolta de les Quintes
Aquest 2020 farà cinc-cents anys del començament, al Regne de València i a les Illes Balears, de la Revolta de les Germanies durant el regnat de Carles I. Un episodi de la nostra història que, aprofitant el pretext de l’aniversari, fóra bo que es divulgués a més públic del que fins ara n’està al cas.El 10 de març farà dos-cents anys de la mort d’un home singular: Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, científic, aristòcrata i humanista. Va ser un dels fundadors de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i en la seva finca d’esbarjo a Horta va fer construir un jardí d’estil neoclàssic molt influenciat per la mitologia grega i amb un laberint –amb aquest nom encara el coneixem avui– al centre. La seva sensibilitat artística unida a una àmplia cultura fan de Joan Antoni Desvalls un dels personatges més rellevants de final del segle XVIII i començament del XIX que, com en el cas de les Germanies, demana també a crits que algú es dediqui a estudiar a fons la seva trajectòria.
(I de passada –i posats a demanar coses a crits– potser fóra bo d’aprofitar l’avinentesa perquè l’Ajuntament de Barcelona, actual propietari de la finca, es decidís a mantenir i restaurar a fons el Laberint d’Horta i el seu privilegiat entorn).
Farà dos-cents anys, entre el 4 i el 9 d’abril de 1870, va tenir lloc a Gràcia –un altre barri de Barcelona, aleshores vila independent– la denominada Revolta de les Quintes com a protesta per la crida del govern espanyol a reclutar obligatòriament mossos per servir a l’exèrcit. Encara avui es recorda l’heroisme dels graciencs, que els va costar una trentena de vides, i sobretot el protagonisme del campanar de la plaça d’Orient –abans plaça de Rius i Taulet i ara plaça de la Vila–, que va alertar la població de l’arribada dels militars que pretenien de fer efectiva l’ordre de Madrid. És la mítica campana de Gràcia, que va donar nom poc després a un setmanari republicà, satíric i anticlerical que es va publicar durant quasi setanta anys.
Prat de la Riba, mossèn Cinto, Francesc Layret i uns quants centenaris
El 29 de novembre es commemoraran cent cinquanta anys del naixement a Castellterçol de l’advocat i polític Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya.El
17 de juny de 1895 –farà, doncs, cent vint-i-cinc anys– Jacint
Verdaguer va començar a publicar la sèrie d’articles ‘En defensa
pròpia’, i el 30 de novembre farà cent anys exactes de l’assassinat de
Francesc Layret, advocat laboralista i defensor dels drets dels
treballadors.Els pròxims dotze mesos commemorarem també el centenari del naixement d’uns quants personatges il·lustres: el cantant Jordi Barre i el poeta Antoni Cayrol, conegut amb el pseudònim de Jordi Pere Cerdà, originaris ambdós de Catalunya del Nord, l’editor i escriptor Miquel Arimany, el palindromista Ramon Giné, mossèn Josep Ballarín, Antoni M. Badia i Margarit, Josep Benet, Joan Perucho, Miquel Tarradell, Josep Pallach, Frederic-Pau Verrié, Manuel Cubeles, Antoni Ribera, Edmon Vallès, Carles Muñoz Espinalt, Ricard Pedrals, Joan Vilacasas i Manuel Valls Gorina.
Del president Companys a Josep Carner i la tancada d’intel·lectuals a Montserrat
El 15 d’octubre farà vuitanta anys de l’assassinat del president Lluís Companys, un aniversari les vergonyoses circumstàncies del qual cal que posem en evidència any rere any fins que l’estat espanyol reconegui la irregularitat de la seva detenció, la farsa del processament i l’execució que se’n va derivar i que rehabiliti amb tots els honors la seva memòria.El 3 d’abril farà cinquanta anys del retorn fugaç de Josep Carner a Catalunya. El viatge va ser objecte d’una sorda controvèrsia entre els qui, sabedors que el poeta era un home envellit, malalt i amb les facultats molt minvades, volien que es respectés fins al final la seva voluntat de no tornar mentre Franco fos viu i els qui opinaven que abans de morir es mereixia (i calia) que tornés a trepitjar terra catalana. S’hi va estar fins al 20 de maig, acompanyat per la seva muller Émilie Noulet, i el relat d’aquells dies descriu un episodi força trist i no gaire edificant sobre el qual fóra bo que, aprofitant que el 2020 ha estat proclamat oficialment l’Any Carner, se’n parlés des de la distància que atorga el mig segle transcorregut. El 4 de juny, quinze dies després d’haver-se’n anat de Catalunya, Josep Carner es va morir a Brussel·les.
Aquell mateix 1970 va tenir lloc també la tancada d’intel·lectuals al monestir de Montserrat per protestar pels judicis de Burgos. Va durar del 12 al 14 de desembre.
Altres tafaneries i esdeveniments
Segurament algú recordarà el llargament temut ‘efecte 2000’, que havia de deixar tots els sistemes informàtics del planeta al caire del col·lapse i que finalment va passar completament desapercebut. De tot allò, avui en fa exactament vint anys.El 8 de gener es compliran trenta anys de la mort del poeta Jaime Gil de Biedma i el 13 del mateix mes, vint anys de la mort d’Enric Valor. L’1 de febrer farà vint-i-cinc anys de la mort de l’humorista i ninotaire Jaume Perich i el dia 4, vint anys de la mort de l’actor Joan Capri.
El 3 de març de 1950 tots els telèfons de Barcelona varen passar de tenir cinc xifres a sis. En la majoria dels casos la novetat es va resoldre afegint un 2 inicial al número de telèfon que l’abonat ja tenia assignat. Entre els mesos d’abril i maig del mateix any 1950 es va filmar a Tossa, Girona i s’Agaró el film Pandora y el holandés errante, dirigida per Albert Lewin, i interpretada per Ava Gardner, James Mason i, entre molts altres, un impagable Màrius Cabré en un paper de torero seductor que va generar una extensa i florida llegenda a l’increment de la qual no va ser gens aliè el fet que Frank Sinatra volés des de Las Vegas a la Costa Brava molt alarmat pel que deien que passava al voltant de la seva eterna enamorada Ava Gardner. El film va passar sense pena ni glòria però les entreteles del rodatge mereixerien tres o quatre sessions monogràfiques i encara faríem curt.
El 15 de maig de 1995 –aviat farà, doncs, vint-i-cinc anys– Assumpció Maresma i Vicent Partal varen posar en marxa la Infopista, una pàgina informativa per internet que va ser el precedent històric, i pioner a casa nostra, del diari que avui coneixem amb el nom de VilaWeb.
El 5 de juny de 1990 es va inaugurar la Fundació Antoni Tàpies, i el 10 de juny de 1975 va obrir portes a Montjuïc la Fundació Joan Miró. Celebrem, doncs, trenta i quaranta-cinc anys, respectivament, del començament de dues entitats de notable relleu en el panorama artístic del país. També recordarem, el 26 de juny, els trenta anys de la mort de Manuel de Pedrolo.
L’1 de juliol farà trenta anys del dia que Màrius Serra va rellevar Tísner en la publicació d’un encreuat diari en català a La Vanguardia. L’1 de setembre farà cinquanta anys de la inauguració a l’aeroport de Barcelona del gran mural ceràmic de Joan Miró i Llorens Artigas, i el 16 del mateix mes farà quinze anys que l’ICANN va aprovar el .cat com a domini d’internet de primer nivell.
El 17 de novembre de 1950 es va estrenar al cinema barceloní Windsor Palace Lo que el viento se llevó. El film s’havia estrenat als USA el 1939, però la censura va endarrerir-ne l’arribada tant com va poder. Malgrat la inusual durada de la cinta –gairebé quatre hores– les aventures i desventures de Rhett Butler i Scarlet O’Hara van arrelar profundament en l’esperit de la gent de fa setanta anys i va arrasar a la taquilla: es va mantenir en cartell més de vuit mesos amb la sala plena la majoria dels dies.
Aquesta relació d’esdeveniments, que no té pretensions d’exhaustiva però sí de variada perquè la vida dóna per a això i molt més, la tancarem amb una efemèride molt recent i engrescadora: els deu anys de la creació del diari Ara, que va arribar per primera vegada als quioscos el 28 de novembre de 2010.
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
dijous, 28 de novembre del 2019
Paul McCartney actuarà a l'Estadi Olímpic de Barcelona el 17 de juny
concerts
Paul McCartney actuarà a l'Estadi Olímpic de Barcelona el 17 de juny
El NacionalFoto: EFE
Barcelona. Dijous, 28 de novembre de 2019
1 minut
Paul McCartney tornarà a Barcelona en el marc de la
gira 'Freshen up'. El cantant i compositor britànic actuarà a l'Estadi
Olímpic de Barcelona el 17 de juny de l'any que ve en la que serà
l'única parada a tot l'Estat.
L'anunci arriba després que McCartney hagi estat confirmat com a cap de cartell del 50è aniversari del festival de Glastonbury. L'exmembre dels Beatles va actuar per última vegada a la capital catalana fa quatre anys i en fa quasi 30 que hi va tocar per primera vegada.
Les entrades es posaran a la venda el 4 de desembre a les 10 h del matí i, des de dos dies abans, s'habilitarà la prevenda a partir de les 12 h del migdia des del web de Live Nation, Ticketmaster i El Corte Inglés.
L'anunci arriba després que McCartney hagi estat confirmat com a cap de cartell del 50è aniversari del festival de Glastonbury. L'exmembre dels Beatles va actuar per última vegada a la capital catalana fa quatre anys i en fa quasi 30 que hi va tocar per primera vegada.
Les entrades es posaran a la venda el 4 de desembre a les 10 h del matí i, des de dos dies abans, s'habilitarà la prevenda a partir de les 12 h del migdia des del web de Live Nation, Ticketmaster i El Corte Inglés.
dissabte, 16 de novembre del 2019
dijous, 17 d’octubre del 2019
18-O, VAGA GENERAL
17.10.19
18-O,
VAGA GENERAL
EL BLOC DEL VÍCTOR, conjuntament amb els seus 50 BLOCS MONOGRÀFICS, s'adhereix a la vaga general d'aquests divendres 18 d'octubre, per protestar per la injusta sentència del judici al Procés, i en suport als Presos Polítics i Exiliats, entre altres.
Víctor Lluelles i
Cardona
dissabte, 5 d’octubre del 2019
La portada dels Beatles de Bob Whitaker
La portada dels Beatles de Bob Whitaker
El 20 de setembre va morir l'autor de la fotografia que il·lustrava el monogràfic de l'Enderrock 177
Redacció | 03/10/2011 a les 15:00h
Arxivat a: Enderrock
A
l'edat de 72 anys i després d'una llarga malaltia, el passat 20 de
setembre va morir el fotògraf anglès Bob Whitaker. Avui recuperem la
fotografia dels Beatles feta per l'artista que va servir per il·lustrar la portada de l'Enderrock 177, un monogràfic dedicat als anglesos.
La foto de portada de l'Enderrock eren The Beatles en una sessió a Escòcia feta l'any 1964 cortesia de Whitaker, nascut l'any 1939 a Anglaterra de pares australians. Whitaker va conèixer el grup durant la gira australiana del 1964: el mànager Brian Apstein el va fitxar per fotografiar els Beatles i va fer molta amistat amb el grup, sobretot amb John Lennon. Robert Whitaker, amic de Joan Casagran, va cedir aquesta sessió fotogràfica especialment per a Enderrock.
La revista, publicada el juliol del 2010, rememorava els cinquanta anys del naixement dels Beatles i que en feia quaranta-cinc del concert que van oferir a la plaça de toros Monumental de Barcelona. Va ser l'única actuació que el grup més influent de la història del pop va realitzar als Països Catalans. Enderrock va investigar les connexions del grup amb Catalunya, la influència que va tenir el grup en la societat catalana de l'època i l'empremta que ha deixat en tota una generació de músics del país. La revista adjuntava un dossier monogràfic per reviure minut a minut el concert de Barcelona, amb imatges inèdites de la visita del grup i amb les opinions de Leslie (Los Sírex) i Santi Caulla (Los Mustang) a més de periodistes i un 'Top 50' dels beatlamíacs catalans. El número s'acompanyava del primer disc col·lectiu d'homenatge català als Beatles, Submarí pop (EDR Discos, 2010), on 18+1 músics actuals versionaven el grup que va canviar la història del segle XX.
Fotos de portada
Whitaker també és l'autor de la fotografia de portada del novè disc dels anglesos, Yesterday and Today (Capitol Records, 1966), que va causar polèmica ja que el quartet de Liverpool hi apareixen vestits de carnissers amb nines decapitades i trossos de carn.
dissabte, 20 de juliol del 2019
dimecres, 20 de març del 2019
John Lennon i Yoko Ono: 50 anys d'una boda secreta i pacifista
ara.cat
John Lennon i Yoko Ono: 50 anys d'una boda secreta i pacifista
BARCELONA
Es van casar en secret a Gibraltar i després es van tancar en un hotel d'Amsterdam com a protesta
Era el 20 de març del 1969.
L'escenari: Gibraltar. John Lennon i Yoko Ono eren mundialment famosos i
vivien perseguits per paparazzis que volien qualsevol imatge de la seva
vida privada...
dissabte, 9 de març del 2019
dimecres, 20 de febrer del 2019
divendres, 15 de febrer del 2019
BEATLES FOREVER - I Am the Walrus
BEATLES FOREVER
Lletra de I Am the Walrus © Sony/ATV Music Publishing LLC
Lletra de la cançó
I am he as you are he as you are me
And we are all together
See how they run like pigs from a gun
See how they fly
I'm crying
And we are all together
See how they run like pigs from a gun
See how they fly
I'm crying
Sitting on a corn flake
Waiting for the van to come
Corporation T-shirt, stupid bloody Tuesday
Man you've been a naughty boy
You let your face grow long
Waiting for the van to come
Corporation T-shirt, stupid bloody Tuesday
Man you've been a naughty boy
You let your face grow long
I am the egg man
They are the egg men
I am the walrus
Goo goo g'joob
They are the egg men
I am the walrus
Goo goo g'joob
Mr. City policeman sitting
Pretty little policemen in a row
See how they fly like Lucy in the sky
See how they run
I'm crying
I'm crying, I'm crying, I'm crying
Pretty little policemen in a row
See how they fly like Lucy in the sky
See how they run
I'm crying
I'm crying, I'm crying, I'm crying
Yellow matter custard
Dripping from a dead dog's eye
Crabalocker fishwife, pornographic priestess
Boy, you've been a naughty girl
You let your knickers down
Dripping from a dead dog's eye
Crabalocker fishwife, pornographic priestess
Boy, you've been a naughty girl
You let your knickers down
I am the egg man
They are the egg men
I am the walrus
Goo goo g'joob
They are the egg men
I am the walrus
Goo goo g'joob
Sitting in an English garden
Waiting for the sun
If the sun don't come you get a tan
From standing in the English rain
Waiting for the sun
If the sun don't come you get a tan
From standing in the English rain
I am the egg man (How do you do sir?)
They are the egg men (The man maintains a fortune)
I am the walrus
Goo goo g'joob, goo goo goo g'joob
They are the egg men (The man maintains a fortune)
I am the walrus
Goo goo g'joob, goo goo goo g'joob
Expert, texpert choking smokers
Don't you think the joker laughs at you (Ho ho ho, hee hee hee, hah hah hah)
See how they smile like pigs in a sty
See how they snide
I'm crying
Don't you think the joker laughs at you (Ho ho ho, hee hee hee, hah hah hah)
See how they smile like pigs in a sty
See how they snide
I'm crying
Semolina Pilchard
Climbing up the Eiffel tower
Elementary penguin singing Hare Krishna
Man, you should have seen them kicking Edgar Allen Poe
Climbing up the Eiffel tower
Elementary penguin singing Hare Krishna
Man, you should have seen them kicking Edgar Allen Poe
I am the egg man
They are the egg men
I am the walrus
Goo goo g'joob, goo goo goo g'joob
Goo goo g'joob, goo goo goo g'joob, goo goo
They are the egg men
I am the walrus
Goo goo g'joob, goo goo goo g'joob
Goo goo g'joob, goo goo goo g'joob, goo goo
Compositors: John Lennon / Paul Mccartney
Lletra de I Am the Walrus © Sony/ATV Music Publishing LLC
Any de publicació: 1967
Gèneres: Rock psicodèlic, Rock
I Am The Walrus
Bono, Secret Machines · 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)