El cantant David Bowie ha mort a seixanta-nou anys. La seva
pàgina web oficial,
com també el seu compte de Facebook, ha explicat que s’ha mort després
d’una lluita de divuit mesos contra un càncer. Divendres Bowie havia
publicat el seu últim disc, ‘Blackstar’, del qual s’han publicat dos
videoclips:
Vegeu el missatge que ha publicat el compte de Facebook oficial de Bowie per a anunciar-ne la mort:
Recuperem els
cinc vídeos més emblemàtics de David Bowie i també l’
article
de Mercè Ibarz sobre el llegendari cantant anglès que va publicar Núvol
arran de la publicació de l’àlbum ‘The Next Day’, ara fa dos anys.
Bowie i jo
Fa quaranta anys que sento Bowie. La veu lírica i vocalitzadora, la
densitat i l’elegància dels acords i de la composició, l’ambigüitat i la
ironia de les cançons, les lletres. Trobava atractiva l’èpica del rock
posterior als màrtirs protoèpics (Janis Joplin, Jimi Hendrix, Jim
Morrisson), sobretot la de Bowie. El rock s’estava fent gran i recorria a
l’èpica del desposseïment inventant-se floritures per anar enllà de les
cançons pautades del pop i de les agonies de Dylan. D’altres ho
intentaven i eren neuròtics o paranoics i prou, o feien versions
glamuroses d’antics vocalistes i prou. Bowie hi ficava més: era
neuròtic, ambigu, glamurós, extremat, visual i polític, èpic.
Continua així. Està ben preparat. Potser és que en el cataclisme
d’avui només els vells poden ser-ne, d’èpics, glamurosos i més, i no pas
tots. Potser els joves en seran. Ara Bowie ha tret
The next day, El dia després. Després ¿de què?
Després d’aquell futur sense futur dels punk, els seus primers hereus.
Els Sex Pistols, predicadors que feien el primer concert el mateix mes i any de la mort de Franco.
No future,
ens ho van dir Johnny Rotten i Syd Vicious, no els vam fer gaire cas.
En vaig veure uns a Londres, no recordo quin grup, el 1977. Punks
ensordidors a l’escenari i vestits i decorats com ovelletes exòtiques a
la pista i la barra del bar Cavern, criatures com els
uccellini de Pasolini, obligades pel bisnes a ser
uccellaci, els negrots aucells pasolinians. Gairebé quatre dècades més tard dels punk Bowie titula
The next day.
On som. No hi haurà hagut futur, però hi ha dia després, no en podem
escapar. ¿Quin dia és? El dia després del sense futur d’ahir.
Èpic, sedós i amb preguntes, Bowie torna.
Where are we now? S’ha esperat tant com li ha calgut. El no futur s’ha allargassat fins ara mateix, on som. Qui pregunta ja respon.
Just walking the dead, diu un dels versos. Passejant els morts. No fem altre.
En fi, que continua donant-me alegries. No estic sola en el passeig
dels morts. No estem mai sols, dins de la pell. I així va que de moment
no tinc cap necessitat d’anar a Londres, a l’expo “
David Bowie is”,
bon títol, que li dediquen al V&A, hi aniria si m’hi trobés i em
compraria alguna xuminada a la botiga, com vaig fer quan el mateix museu
va dedicar una expo a Vivienne Westwood i el disseny punk, fa vuit
anys, pura museografia i arqueologia del present que els britànics saben
fer com ningú. Estic segura que hi gaudiria la mar.
De moment,
The next day. Sento les connexions amb el disc
que fa quaranta anys sentia en una habitació de la Meridiana on vaig
estar-me uns mesos aquell any de la mort de Carrero Blanco,
The man who sold the world, que panys i anys després em guiaria per escriure
No parlis de mi quan me’n vagi,
una novel·la que no seria la mateixa sense Bowie. En un sentit i en el
contrari, que per això l’èpica i les lletres de Bowie són tan bones. Cap
moto per vendre. Dubtes, temors i coratge a flor de pell. Bowie és
moltes coses, però de cap de les maneres és un animal fel·lador.
