RECITAL DE LA LLEGENDA POP A MADRID
Un McCartney integral
El músic va recórrer la seva trajectòria al Vicente Calderón a través dels Beatles i els Wings
FERRAN SENDRA
Paul McCartney, en un moment de la seva actuació d'ahir a la nit a l'estadi Vicente Calderón de Madrid.
EL PERIODICO
Bianciotto
Divendres, 3 de juny del 2016
S'han acabat els anys de la prudència, del complex, del no voler presumir de triomfador 'beatle'. Paul McCartney és avui el més semblant que ens queda al que un dia van ser els 'Fab four', un cop morts Lennon, Harrison i fins i tot George Martin, i acomodat Ringo Starr en el somrient balneari que és l'All Starr Band. Macca ja té edat (74 anys que farà el dia 18) per observar el seu llegat, el seu i el del grup, i presumir-ne, i a això es va dedicar ahir a Madrid, en un estadi Vicente Calderón que va vorejar el ple per recórrer cinc dècades llargues de memòria pop.
Va aparèixer alçant els braços, amb gestos de triomf i lluint el seu baix Hofner, amb irònica forma de violí. Sense manies, obrint ni més ni menys que amb 'A hard day's night', cuidant des del primer acord despentinat de guitarra. La fidelitat a les versions originals és una constant d'aquesta gira, 'One on one', que no passa per Barcelona (on va actuar per últim cop el 2003) i la principal diferència amb les preses discogràfiques es va apreciar en la seva veu, que va sonar maltractada en molts moments. Però McCartney se les va enginyar per casar història i vigor, tot un èxit, i els seus retrocessos en el temps (després de 'Save us', una de les poques cites a la seva última obra, 'New', va caure 'Can't buy me love') van deixar una empremta rejovenida. A això hi va tenir a veure la seva banda, amb peces que han jugat un paper en el seu historial modern, com el guitarrista Rusty Anderson.
El McCartney que als 80 es va acostar a l'electrònica de tacte casolà ('Temporary secretary') i el que va encapçalar aquella banda, els Wings, que dies enrere va titllar de «terrible» a la BBC. Tan dur no devia ser allò, Paul, atès que 'Letting go', la bluesy 'Let me roll it' i 'Nineteen hundred and eighty-five' van aparèixer veloçment en el repertori. El McCartney de la seva més desperta maduresa: 'My Valentine', que va dedicar a la seva tercera dona, Nancy Shevell.
I el McCartney 'beatle', és clar. Modificant la selecció respecte a gires passades (no van sonar peces com 'All my loving', 'Sgt' Pepper's lonely hearts club band' o 'The long and winding road'), i sorprenent amb una furiosa 'I've got a feeling', de l'àlbum de la discòrdia, 'Let it be', i amb la remota 'In spite of all the danger', que va compondre amb George Harrison en els temps de The Quarrymen. «La primera cançó que vam gravar amb els Beatles», va anunciar. Però tractant-se del grup de Liverpool, tocar cinc temes seguits sense esmentar alguns clàssics universals és gairebé impossible.
N'hi va haver per donar i per vendre: 'Here, there and everywhere', 'Maybe I'm amazed', 'We can't work it out', 'Love me do' i un 'And I love her' que va sonar gairebé com cantat a l'orella i ens va fer oblidar que érem en un estadi. I 'Blackbird', embruixada. En aquest punt McCartney va fer els millors registres vocals de la nit. Amb guitarra acústica, però sense donar-li un tractament de set acústic. Un concert d'estadi sense escenaris alternatius ni passarel·les. ¡Visca!
Recital gairebé sense cops d'efecte més enllà dels que les cançons poguessin subministrar-nos. McCartney, portant al seu món el record de Lennon a 'Here today' («la vaig escriure pensant en John») i seient al teclat per prolongar l'homenatge amb una cita a 'Give peace a chance' corejada pel públic. Evocant George Harrison amb una sentida 'Something' que va començar tocant, atenció, amb ukelele.
S'han acabat els anys de la prudència, del complex, del no voler presumir de triomfador 'beatle'. Paul McCartney és avui el més semblant que ens queda al que un dia van ser els 'Fab four', un cop morts Lennon, Harrison i fins i tot George Martin, i acomodat Ringo Starr en el somrient balneari que és l'All Starr Band. Macca ja té edat (74 anys que farà el dia 18) per observar el seu llegat, el seu i el del grup, i presumir-ne, i a això es va dedicar ahir a Madrid, en un estadi Vicente Calderón que va vorejar el ple per recórrer cinc dècades llargues de memòria pop.
Va aparèixer alçant els braços, amb gestos de triomf i lluint el seu baix Hofner, amb irònica forma de violí. Sense manies, obrint ni més ni menys que amb 'A hard day's night', cuidant des del primer acord despentinat de guitarra. La fidelitat a les versions originals és una constant d'aquesta gira, 'One on one', que no passa per Barcelona (on va actuar per últim cop el 2003) i la principal diferència amb les preses discogràfiques es va apreciar en la seva veu, que va sonar maltractada en molts moments. Però McCartney se les va enginyar per casar història i vigor, tot un èxit, i els seus retrocessos en el temps (després de 'Save us', una de les poques cites a la seva última obra, 'New', va caure 'Can't buy me love') van deixar una empremta rejovenida. A això hi va tenir a veure la seva banda, amb peces que han jugat un paper en el seu historial modern, com el guitarrista Rusty Anderson.
REPERTORI AMPLI
El bon humor forma part del cànon escènic de McCartney, que va saludar amb maneres castisses («¡Hola, Madrid! ¡Hola, Espanya! ¿Què passa, troncos?») abans de procedir a un recorregut antològic que va anar més enllà del guió ordinari de la llegenda (presentació del nou treball i quota de clàssics) sinó que es va aturar en capítols intermedis no sempre populars.El McCartney que als 80 es va acostar a l'electrònica de tacte casolà ('Temporary secretary') i el que va encapçalar aquella banda, els Wings, que dies enrere va titllar de «terrible» a la BBC. Tan dur no devia ser allò, Paul, atès que 'Letting go', la bluesy 'Let me roll it' i 'Nineteen hundred and eighty-five' van aparèixer veloçment en el repertori. El McCartney de la seva més desperta maduresa: 'My Valentine', que va dedicar a la seva tercera dona, Nancy Shevell.
I el McCartney 'beatle', és clar. Modificant la selecció respecte a gires passades (no van sonar peces com 'All my loving', 'Sgt' Pepper's lonely hearts club band' o 'The long and winding road'), i sorprenent amb una furiosa 'I've got a feeling', de l'àlbum de la discòrdia, 'Let it be', i amb la remota 'In spite of all the danger', que va compondre amb George Harrison en els temps de The Quarrymen. «La primera cançó que vam gravar amb els Beatles», va anunciar. Però tractant-se del grup de Liverpool, tocar cinc temes seguits sense esmentar alguns clàssics universals és gairebé impossible.
N'hi va haver per donar i per vendre: 'Here, there and everywhere', 'Maybe I'm amazed', 'We can't work it out', 'Love me do' i un 'And I love her' que va sonar gairebé com cantat a l'orella i ens va fer oblidar que érem en un estadi. I 'Blackbird', embruixada. En aquest punt McCartney va fer els millors registres vocals de la nit. Amb guitarra acústica, però sense donar-li un tractament de set acústic. Un concert d'estadi sense escenaris alternatius ni passarel·les. ¡Visca!
Recital gairebé sense cops d'efecte més enllà dels que les cançons poguessin subministrar-nos. McCartney, portant al seu món el record de Lennon a 'Here today' («la vaig escriure pensant en John») i seient al teclat per prolongar l'homenatge amb una cita a 'Give peace a chance' corejada pel públic. Evocant George Harrison amb una sentida 'Something' que va començar tocant, atenció, amb ukelele.
#RingoStarr
