Les seves fotografies de les inundacions del Vallès del 1962 són de les poques que existeixen. I úniques són les seves instantànies del 1965 dels Beatles a l’avió que els va portar a Barcelona, com exclusives són les imatges del quartet de Liverpool a la suite del Palace. S’hi va colar, com a bona professional que era. El 1980 va penjar les càmeres. Els seus negatius van caure en l’oblit, i la seva figura, en l’ostracisme. És Joana Biarnés, la primera dona fotoperiodista d’Espanya. Pionera en un món, fins llavors, dominat pels homes. Una entre tots, com diu el documental que narra la seva vida i que la va rescatar de l’amnèsia col·lectiva. Ara, la galeria Valid Foto exhibeix 78 de les seves obres.
'TOREROS'
Va fer moltes instantànies de toros, però aquesta té la gràcia de mostrar dos toreros de forma poc corrent.
'RIUADA DE TERRASSA' (1962)
Un dels seus treballs més valorats. Biarnés va ser l’única dona que va fotografiar les inundacions i un dels pocs reporters que ho van aconseguir.
'THE BEATLES' (1965)
Una sèrie única. Els Beatles baixant de l’avió a Barcelona amb ‘monteras’ al cap.
'MODA A LA GRAN VIA' (1968)
La fotografia de moda va ser un dels seus temes més treballats. Les seves composicions finals eren netes. Aquesta és una prèvia amb la gràcia de l’ambient.
'CABINA TELEFÒNICA' (1969)
Els seus inicis van ser molt costumistes, però aviat va arribar l’avantguarda a la seva obra. La prova és aquesta imatge, molt moderna tant en la temàtica com en la composició.
'RECOLLIDA DEL SAFRÀ' (1965)
Una de les seves instantànies en què la influència del costumisme de Ramon Masats, el seu mestre, encara està molt present.
'MASSIEL' (1968)
Va retratar moltes de les icones dels 60 i 70. Amb algunes fins i tot va entaular amistat, com amb Massiel, a qui va ajudar a triar el vestit per a Eurovisió.
'DIA DE LA BANDERETA' (1963)
La carrincloneria del moment es pot veure en moltes de les peces de Biarnés. Aquesta, amb un enquadrament en què prima l’acció a la perfecció.
'DALÍ I LA SEVA MODEL' (1966)
Dalí tenia molta estima a Joana Biarnés, i van ser tants els retrats que li va fer que donarien per a una monografia sobre el geni.
The Beatles broke up in 1970, but the spirit of the band still thrives in Mexico City.
By SHANE O’NEILL on Publish Date December 2, 2016. Photo by Brett Gundlock for The New York Times. Watch in Times Video »
MEXICO CITY — When it comes to the Beatles, Mexicans just can’t seem to let it be.
The group split up in 1970, but it might as well have been yesterday for the masses of fans who come together whenever they can to celebrate John, Paul, George and Ringo.
Mexico City’s top classic-rock radio station dedicates two hours every weekday to Los Beatles. The second of two lengthy museum exhibits here of Beatles memorabilia closed recently. Small towns have named streets after the band’s members.
Beatles tribute bands tour the country’s concert halls; five of them played in the capital’s giant central square on Nov. 20. No fewer than 50 of the groups are booked for a four-day festival here this month.
Proyecto Macca, a Beatles tribute band, performing in Mexico City, which is home to more than 50 such bands.Credit Brett Gundlock for The New York Times
There are Beatles fans all over the world, but there seems to be something special about Mexicans who love the group.
Victor Rosas of Grupo Morsa, a tribute band he helped to start in 1984, believes that Mexicans are inherently nostalgic, even for a musical moment many of them never knew, and for songs in a language that few of them speak.
(Morsa, by the way, is Spanish for walrus, a reference to the 1967 Beatles song “I Am the Walrus.” Mr. Rosas said his band started out calling itself Walrus, but it was too hard for Spanish speakers, who roll their R’s, to pronounce.)
Ricardo Calderón, the president of Mexico’s Beatles fan club, with his massive collection of memorabilia.Credit Brett Gundlock for The New York Times
Ricardo Calderón, 65, is the president of Mexico’s Beatles fan club and the guiding spirit of the country’s Beatlemaniacos. He recalls the day in 1964 when he first heard a Beatles song — “I Saw Her Standing There” — playing at a lunch counter in Acapulco, where he grew up.
The first album he bought was “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band.” The melodies entranced him, and his appreciation only deepened when he picked up a dictionary and learned what the lyrics meant.
Standing behind the counter of the shop where he now sells Beatles records and every imaginable Fab Four souvenir, he said, “It’s the language of pure love.”
* Gener: l’Escola de Disseny EINA comença les seves activitats. * 27 de gener: el cantant Luigi Tenco es suïcida a Sanremo. Tenia 28 anys. * 27 de gener: els astronautes americans Grissom, White i Chafee moren carbonitzats en incendiar-se, en un simulacre de vol, la càpsula de la nau en proves Apol·lo 1. * 13 de febrer: obre portes la sala Bocaccio al carrer Muntaner de Barcelona. * Març: TVE comença a emetre el programa en català “Mare Nostrum”, de caràcter informatiu i literari. * 3 de març: homenatge a Jordi Rubió i Balaguer a la Facultat de Dret. La policia deté 17 persones i durant les gestions per alliberar-les es mor (quatre dies després, el 7 de març) el degà del Col·legi d’Advocats Frederic Roda Ventura. * 9 de març: s’inauguren les parades fixes de venda de llibre vell del carrer Diputació, just darrere de la Universitat de Barcelona. * 18 de març: primer recital de Lluís Llach com a setzè membre dels Setze Jutges a Terrassa. * 31 de març: Jann Haworth i Peter Blake fan la fotografia de la portada de l’àlbum dels Beatles“Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”. El disc es publicarà dos mesos després. * 1 d’abril: s’inaugura l’aeroport Girona-Costa Brava. * 1 i 2 d’abril: primers recitals de Joan Manuel Serrat al Palau de la Música Catalana. Hi presenta el seu primer LP. En la primera part del programa canten també Jacinta, Jocelyne Jocya i Marian Albero. * 21 d’abril: cop d’estat dels coronels a Grècia. * 23 d’abril: es mor el coronel Vladimir Mihailovitx Komarov, tripulant de la càpsula Soiuz 1. És el primer accident mortal en un vol espacial. * 1 de maig: Elvis Presley es casa amb Priscilla Ann Beaulieu Wagner a l’hotel Aladdin de Las Vegas. * 7 de maig: primer concert del Grup de Folk a la parròquia de Sant Felip Neri de Barcelona. * 25 de maig: primer i únic concert dels Setze Jutges al Palau de la Música Catalana. * 1 de juny: els Beatles publiquen el disc “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”. * 5 a 10 de juny: Guerra dels Sis Dies. Les tropes d’Israel entren en el territori egipci de l’est del canal de Suez, vencen l’exèrcit de Jordània i ocupen la península del Sinaí. * 7 de juny: es mor l’escriptora Dorothy Parker. Tenia 73 anys. * 13 de juny: s’obre al trànsit l’avinguda Meridiana de Barcelona. * 16 de juny: s’inaugura a l’Hospitalet el polígon d’habitatges de Bellvitge. * 16 a 18 de juny: festival Monterey Pop; “Summer of Love” a Haigh-Ashbury (San Francisco)… eclosió del moviment “hippie”. * 25 de juny: primer programa de televisió emès per Mundovisión. Es va dir “Our World” i per la part britànica els Beatles van sortir gravant“All you need is love”. L’aportació de TVE va consistir en imatges de barques de pescadors a la badia d’Algesires amb Gibraltar al fons. * 25 de juny: es mor el pintor Josep Obiols. Tenia 73 anys. * 8 de juliol: durant la nit del 8 al 9 un grup de joves segresta la imatge de la Mare de Déu del santuari de Núria com a acte de suport a la campanya “Volem bisbes catalans”. No la varen tornar fins al 28 de gener de 1972, just el dia que Narcís Jubany prenia possessió com a bisbe de Barcelona (més informació aquí). * 13 de juliol: el ciclista anglès Tom Simpson es mor a causa d’una aturada cardiorrespiratòria durant l’ascens al Mont Ventoux en la 13a etapa del Tour de França. * Agost: el Publi Cinema es converteix en la primera sala d’art i assaig de Barcelona. El programa inaugural el formen “Repulsión”, de Roman Polanski, i el curtmetratge “Cercles”, de Ricardo Bofill Levi. * 27 d’agost: es mor Brian Epstein, mànager i descobridor dels Beatles. Tenia 32 anys. * Setembre: Novena –i darrera– edició del Festival de la Canción Mediterránea. La cançó guanyadora és “La chanson du bonheur”, cantada per Guy Mardel i Nancy Holloway. * Octubre: Joan de Sagarra utilitza per primera vegada l’expressió “gauche divine” en un article sobre la presentació de l’Editorial Tusquets en la seva columna del diari “Tele/eXprés”. * 3 d’octubre: es mor el cantant Woody Guthrie. Tenia 55 anys. * 9 d’octubre: assassinat del comandant Ernesto “Che” Guevara a la selva de Bolívia. * 10 d’octubre: eleccions a Procuradors en Corts pel terç familiar. ABarcelona surt elegitJuan Antonio Samaranch. * 15 d’octubre: mentre era a la Fira del Llibre de Frankfurt un tramvia atropella l’editor Víctor Seix. Es va morir el dia 21 del mateix mes. * 7 de novembre: Àngel Fabregas, llibreter de la Llar del Llibre, crea la discogràfica Als 4 Vents. Va funcionar, amb dificultats, fins al 1971. * 13 de novembre: el cine Savoy de Barcelona s’estrena també com sala d’art i assaig amb la projecció de “The Servant”, de Joseph Losey. * 23 de novembre: s’estrena “La piel quemada”, de Josep Maria Forn. Va ser la primera pel·lícula que abordava el tema de la immigració a Catalunya. * 26 de novembre: primer concert de Quico Pi de la Serra en solitari al Palau de la Música Catalana. * 30 de novembre: apareix el número 1.000 del “Tele/eXprés” i s’inaugura l’edifici del diari al xamfrà Aragó-Roger de Flor. * Desembre: s’edita per primera vegada la nadala de la Fundació Jaume I, de la família Carulla. * 3 de desembre: el cirurgià Christian Barnard fa el primer trasplantament de cor humà a l’hospital Groote Schuur de Ciutat del Cap. * 10 de desembre: es moren en accident d’aviació Otis Redding (26 anys) i el grup The Bar-Kays. * 15 de desembre: la revista “Fotogramas” arriba al número 1.000 i introdueix el color a les seves pàgines. * 27 de desembre: es mor el matemàtic Ferran Sunyer i Balaguer. Tenia 55 anys.
* Alguns discos importants de 1967: “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”, Beatles /// “The Piper at the Gates of Dawn”, Pink Floyd /// “The Velvet Underground & Nico”, The Velvet Underground /// “The Doors”, The Doors /// “Sunshine Superman”, Donovan /// “Are you Experienced?” i “Axis: Bold as Love”, The Jimi Hendrix Experience /// “Francesc Pi de la Serra”, Francesc Pi de la Serra /// “Raimon al Palau” i “Cançons de la roda del temps”, Raimon /// “Joan Manuel Serrat” i “Cançons tradicionals”, Joan Manuel Serrat /// “Taxista” (EP), Pau Riba /// “Festival Folk”, Grup de Folk.
El periodista pregunta a Paul McCartney quin lloc creu que ocuparan els Beatles a la història de la cultura occidental. “El que fem no és cultura, és diversió”, matisa el cantant. La primera part del que diu és rebatible; la segona, no. Els Beatles de la primera època s’ho passaven de conya i es notava. Eren joves i frescos, deien i feien el que volien. Els admiraven als cinc continents i ho encaixaven amb alegria.
“Què fareu quan esclati la bombolla?”. Els periodistes, sempre tan simpàtics. Resposta de John Lennon: “Riure de valent”. La Beatlemania anava in crescendo i la premsa ja els volia destronar.
Eren com germans. I van fer de germans grans dels que van venir després. Van haver d’obrir camí, esberlant portes desconegudes fins aleshores. Amb ells el fenomen dels fans (i sobretot –aquí el desdoblament del gènere em sembla oportú– de les fans) va adquirir unes magnituds sense precedents. “Encara que no fossis el nen més feliç del barri, podies ser fan dels Beatles”, recorda l’actriu Whoopi Goldberg en el documental Eight Days a Week, centrat en els tours del 1963 al 1966. Van fer concerts en estadis per primer cop, amb uns equips de so que no estaven a l’altura però tant se val, es tractava de cantar i cridar i desmaiar-se i poder dir jo hi era. Quina enveja, els que hi van ser. Com la Whoopi, a qui la seva mare va portar per sorpresa al Shea Stadium de Nova York aquell 15 d'agost del 1965: mai abans un espectacle musical havia reunit 55.000 persones.
També van ser els primers presoners de la fama. És una llei matemàtica: com més triomfes, més et busquen les pessigolles i més detractors tens. Seguien despertant histèries col·lectives, però arribaven no sé on i els rebien amb una pancarta que deia “Beatles go home”. I segur que, dins seu, aquell rebuig ressonava més que milers d'elogis. La cançó Help! de Lennon pretenia ser, en efecte, un crit d'auxili.
Per sort eren quatre, no pas un de sol. El pobre Elvis ho va tenir pitjor. El Paul, el John, el Ringo i el George podien comentar entre ells que n’estaven fins als nassos, que s'havien avorrit a si mateixos, que ja no es divertien. I van dir prou a les gires per concentrar-se en la música. A sobre –i aquesta és una dada bàsica que no apareix al documental–, el 1967 va morir l’anomenat cinquè Beatle: el mànager del grup, Brian Epstein. Encadenar quilòmetres i directes quedava definitivament enrere.
No sóc gaire mitòmana, però pagaria el que no tinc per haver assistit a l'últim concert dels Beatles, el 30 de gener del 1969, al terrat de l'estudi on treballaven. El grup va tocar durant quaranta-dos minuts per a uns quants privilegiats –i per als veïns i vianants que passaven per allà– fins que, arran de les queixes dels comerciants de la zona, va entrar en joc la policia i es va acabar la festa. Jo vaig néixer al cap de quatre mesos justos, el 30 de maig. Sempre m'ha acompanyat la sensació d'haver arribat al món un pèl massa tard.
Els Stones versionen els Beatles, i Young i McCartney desencadenen l'eufòria en el festival de velles glòries
AGÈNCIES / INDIO (EUA)
Diumenge, 9 d'octubre del 2016 - 21:04 CEST EL PERIODICO
El festival Desert Trip, celebrat a la ciutat californiana d'Indio i que reuneix les velles glòries del rock, va celebrar aquest dissabte la seva segona jornada amb una eufòrica i esbojarrada actuació de Paul McCartney i Neil Young. Divendres Bob Dylan i The Rolling Stones tampoc es van quedar curts amb dues hores a sobre l'escenari que van revolucionar l'auditori. Avui serà el torn de The Who i Roger Waters.
Dissabte el concert va començar amb l'actuació de Neil Young i el seu suport a la lluita que la comunitat nativa de Dakota del Nord manté contra un oleoducte que podria arruïnar les aigües de les seves terres. L'inici va ser en solitari, alternant piano i guitarra, amb 'After the gold rush' i l'emocionant 'Heart of gold'. Després va sortir a escena la seva banda, Promise of the Real, i van sonar els passatges més tranquils. Mitjos temps d'aires country i folk amb una romàntica i deliciosa 'Harvest moon' que no anunciava ni de bon tros la fúria que estava a punt de produir-se. A partir d'aquí, Young va apujar els amplificadors al màxim i van atacar les tempestes elèctriques,gairebé per provocar una apagada total al Desert Trip.
L'embull de guitarres, bàrbar i ingovernable, va arribar al seu punt àlgid amb una 'Down by the river' pletòrica amb què Neil Young va atrapar el públic durant més de 10 minuts. "Veniu demà perquè Roger (Waters) construirà un mur ('The wall') i farà Mèxic gran de nou", va dir Young, molt crític amb Donald Trump, en referència al lema de la campanya 'Make America great again' del polèmic candidat republicà. L'abrasiu concert de Young només podia tenir un final: 'Rockin' in the free world', que va aixecar un públic que hauria jurat lleialtat al canadenc sense pensar-s'ho ni un instant.
COL·LABORACIÓ CELEBRADA
Paul McCartney va aparèixer a l'escenari amb 'A hard day's night'. Bromista i amb moltes ganes de marxa, va incloure 'Can't buy me love' i 'Day tripper' en el primer tram. Després va tocar el torn a la sexi 'Let me roll it', per passar a recordar Jimi Hendrix amb una instrumental 'Foxy Lady' i desmelenar-se amb 'I've got a feeling'. Va picotejar de la seva obra amb The Beatles, Wings i del seu treball en solitari. La gran ovació se la va emportar 'Here today', que va interpretar com a homenatge a John Lennon.
La fanfàrria de 'Being for the benefit of Mr. Kite!' va servir d'alfombra vermella perquè aparegués Neil Young com a convidat estel·lar i junts interpretessin, com dos col·legues de marxa de tota la vida, 'A day in the life', 'Give peace a chance' i 'Why don't we do it in the road?', en una col·laboració celebradíssima per la gent i que quedarà, sens dubte, com un dels grans moments del Desert Trip.
Els focs artificials de 'Live and let die' van preparar el comiat de McCartney, que va cridar "Hey Jude" davant un mar de braços alçats i va cantar 'I wanna be your man', un 'single' que Lennon i ell van escriure per a The Rolling Stones, com a devolució per la versió que Jagger i companyia van fer divendres de 'Come together'. I això, l'homenatge al grup de Liverpool, va ser una de les sorpreses del concert de ses majestats satàniques que Jagger va obrir sorneguerament: "No farem bromes sobre vells". Ho va fer després d'un "Benvinguts a la casa de retir de Palm Springs per a distingits músics anglesos".
Malgrat l'edat, Jagger va fer gala de la seva inesgotable energia movent-se per l'escenari com només ell sap fer durant hores. Va sonar una cançó, 'Ride ‘me on down', del nou disc anunciat la setmana passada i van repassar molts dels seus grans èxits amb '(I can't get no) Satisfaction' acompanyada de focs artificials. Apoteosi rockera.
Dimarts, 13 de setembre del 2016 - 22:55 CEST EL PERIODICO
La primera gira dels Beatles no podia haver començat més malament. Després de recórrer tot el circuit d’instituts, clubs socials i salons de ball de Liverpool, de trobar una residència fixa a The Cavern Club, de fer incursions esporàdiques en ciutats com Wallasey, Aldershot o Warrington i de cursar un màster de rock’n’roll en un parell d’antres d’Hamburg, el grup va considerar que havia arribat el moment de llançar-se a la carretera. I ho va fer la primera setmana del 1963, amb un tour de cinc dies per cinc ciutats d’Escòcia. ¡I quines ciutats! Keith, Elgin, Dingwall, Bridge of Allan i Aberdeen. El promotor Albert Bonici va pagar a la banda 42 lliures per nit i tot i així hi va perdre diners. El primer concert, a Keith (un poble de 4.000 habitants), va haver de ser cancel·lat, ja que mentre la furgoneta amb l’equip tècnic esperava la banda a l’aeroport d’Edimburg, l’avió que traslladava John, Paul, George i Ringo va ser desviat a Aberdeen a causa del mal temps. De manera que la gira, la primera dels Beatles, va arrencar oficialment al saló de ball The Two Red Shoes, d’Elgin, el 3 de gener de 1963. Tres anys i vuit mesos després, els Fab Four feien el seu últim concert, a l’estadi Candlestick Park de San Francisco. Era el 29 d’agost de 1966.
VUIT DIES ALS CINES
Del que va passar entre un moment i l’altre se n’ocupa Eight days a week. The touring years, un documental dirigit per Ron Howard (Apol·lo 13, Una ment meravellosa, El Codi Da Vinci...) que dijous s’estrena simultàniament en cines d’arreu del món i que s’exhibirà en sales només durant vuit dies abans de passar a ser distribuït a través de diverses plataformes audiovisuals de pagament. La pel·lícula, entre altres coses, intenta refutar un dels grans dogmes de la historiografia rock: aquell que assegura que els Beatles van ser un grup gloriós a l’estudi de gravació però discret sobre l’escenari.
En realitat, es fa difícil valorar amb justícia les prestacions de la banda en directe. Haurem de creure aquells que asseguren que després del seu amfetamínic pas per l’Star Club d’Hamburg s’havia convertit en una molt solvent màquina de rock’n’roll. El cas és que al llarg dels anys següents van créixer tant i tan ràpid que la tecnologia de l’època i el concepte mateix de concert en directe se’ls van fer petits. Els Beatles van passar en molt poc temps d’actuar en clubs subterranis i salons de ball a fer-ho en poliesportius, velòdroms, places de toros i estadis; grans recintes en els quals es veien forçats a tocar amb equips de so ridículs (la música arribava als espectadors a través del sistema de megafonia i quedava sepultada pels crits dels fans) i sense el més petit suport escenogràfic.
DINS D'UN SUBMARÍ
Els dos beatles supervivents, Paul McCartney i Ringo Starr, relaten a Eight days a week que dalt de l’escenari era impossible sentir res («jo m’havia de guiar per la forma com els altres movien l’esquena», diu el bateria) i asseguren que allò era com estar «dins d’una bombolla». La imatge també serveix per descriure la vida dels músics durant els anys de la beatlemania: quatre joves de Liverpool afirmant-se i creixent com a unitat creativa enmig d’un remolí d’histèria planetària. «Per mi, la seva història és com la de la pel·lícula El submarí –apunta Ron Howard–. Estan junts en el que fan, es tenen els uns als altres i saben quin és el seu objectiu, però allà fora hi ha un món ple de perills».
El tsunami va afectar fins i tot al mateix Howard. El març del 1964, recorda, un mes després de veure els Beatles a l’Ed Sullivan Show, va demanar com a regal pel seu 10è aniversari una perruca i uns botins com els dels Fab Four. Els botins no van arribar mai, però durant uns quants dies va poder lluir amb orgull «una horrible perruca beatle». Mig segle després, el cineasta va voler rendir homenatge als seus ídols d’infància. I, juntament amb el seu equip de producció, va iniciar una campanya a internet perquè els fans i col·leccionistes li facilitessin les gravacions i el material gràfic que haguessin pogut atresorar d’aquells històrics concerts.
SOTA DEL LLIT
El botí no va ser en absolut menyspreable. En el documental s’han utilitzat uns 2.000 documents gràfics, fílmics i sonors procedents d’un centenar de fonts diferents. Potser la troballa més notable és una gravació feta per una fan amb una càmera de Súper 8 des d’un seient de la sisena fila a Candlestick Park, en l’últim concert de la banda. Asseguren les notes de promoció de la pel·lícula que la dona va veure la filmació una o dues vegades i després la va guardar sota del llit, on va quedar oblidada durant cinc dècades (afirmació que, si és certa, delata uns hàbits d’higiene domèstica una mica alarmants).
¿Fins a quin punt eren aquells dies els Beatles conscients de la revolució cultural i social que havien desencadenat? Aquesta és una de les preguntes que Eight days a week intenta respondre. En un moment de la pel·lícula, McCartney, interrogat per un periodista l’any 1964, assenyala: «¿Cultura? Això no és cultura. ¡Només són unes quantes rialles!». Howard té un altre punt de vista, i compara l’experiència de John, Paul, George i Ringo amb la dels astronautes que va entrevistar en la preparació d’Apol·lo 13. «Els uns i els altres van protagonitzar un moment transcendental en la història de la humanitat. I ho sabien. El que no sabien era com explicar-ho». H
'Why don't we do it in the road?'
UN CARRER SENSE SORTIDA La rutina dels concerts inaudibles i les escenes d'histèria va anar minant l'esperit del grup. John Lennon i George Harrison van ser els primers a manifestar el seu malestar i a suggerir que la carretera s'havia convertit per als Beatles en un carreró sense sortida. La decisió, en qualsevol cas, no era fàcil, perquè aquells dies les gires eren la principal font d'ingressos de la banda. EL FURGÓ BLINDAT 'Eight days a week' apunta que el moment decisiu va tenir lloc immediatament després del concert de Candlestick Park de San Francisco, el 29 d'agost de 1966, quan els quatre músics es van trobar viatjant cap a l'aeroport en un furgó blindat Brinks. "Ens vam veure allà, dins d'aquella caixa d'acer impol·luta, i vam dir: 'A la merda'", relata Paul. AL TERRAT A partir d'aquell moment, els Beatles van decidir que els seus discos i els seus vídeos (van ser pioners en aquest camp) viatjarien per ells. I es van tancar a l'estudi per preparar la gravació del seu següent àlbum, 'Sgt. Pepper'. No van tornar a actuar en directe fins a la seva aparició al terrat de l'edifici d'Apple Corps, el 30 de gener de 1969.
El músic va recórrer la seva trajectòria al Vicente Calderón a través dels Beatles i els Wings
FERRAN SENDRA
Paul McCartney, en un moment de la seva actuació d'ahir a la nit a l'estadi Vicente Calderón de Madrid.
EL PERIODICO
Bianciotto
Divendres, 3 de juny del 2016
S'han acabat els anys de la prudència, del complex, del no voler presumir de triomfador 'beatle'.Paul McCartney és avui el més semblant que ens queda al que un dia van ser els 'Fab four', un cop morts Lennon, Harrison i fins i tot George Martin, i acomodat Ringo Starr en el somrient balneari que és l'All Starr Band. Macca ja té edat (74 anys que farà el dia 18) per observar el seu llegat, el seu i el del grup, i presumir-ne, i a això es va dedicar ahir a Madrid, en un estadi Vicente Calderón que va vorejar el ple per recórrer cinc dècades llargues de memòria pop.
Va aparèixer alçant els braços, amb gestos de triomf i lluint el seu baix Hofner, amb irònica forma de violí. Sense manies, obrint ni més ni menys que amb 'A hard day's night', cuidant des del primer acord despentinat de guitarra. La fidelitat a les versions originals és una constant d'aquesta gira, 'One on one', que no passa per Barcelona (on va actuar per últim cop el 2003) i la principal diferència amb les preses discogràfiques es va apreciar en la seva veu, que va sonar maltractada en molts moments. Però McCartney se les va enginyar per casar història i vigor, tot un èxit, i els seus retrocessos en el temps (després de 'Save us',una de les poques cites a la seva última obra, 'New', va caure 'Can't buy me love') van deixar una empremta rejovenida. A això hi va tenir a veure la seva banda, amb peces que han jugat un paper en el seu historial modern, com el guitarrista Rusty Anderson.
REPERTORI AMPLI
El bon humor forma part del cànon escènic de McCartney, que va saludar amb maneres castisses («¡Hola, Madrid! ¡Hola, Espanya! ¿Què passa, troncos?») abans de procedir a un recorregut antològic que va anar més enllà del guió ordinari de la llegenda (presentació del nou treball i quota de clàssics) sinó que es va aturar en capítols intermedis no sempre populars.
El McCartney que als 80 es va acostar a l'electrònica de tacte casolà ('Temporary secretary') i el que va encapçalar aquella banda, els Wings, que dies enrere va titllar de «terrible» a la BBC. Tan dur no devia ser allò, Paul, atès que 'Letting go', la bluesy 'Let me roll it' i 'Nineteen hundred and eighty-five' van aparèixer veloçment en el repertori. El McCartney de la seva més desperta maduresa: 'My Valentine', que va dedicar a la seva tercera dona, Nancy Shevell.
I el McCartney 'beatle', és clar. Modificant la selecció respecte a gires passades (no van sonar peces com 'All my loving', 'Sgt' Pepper's lonely hearts club band' o 'The long and winding road'), i sorprenent amb una furiosa 'I've got a feeling', de l'àlbum de la discòrdia, 'Let it be', i amb la remota 'In spite of all the danger', que va compondre amb George Harrison en els temps de The Quarrymen. «La primera cançó que vam gravar amb els Beatles», va anunciar. Però tractant-se del grup de Liverpool, tocar cinc temes seguits sense esmentar alguns clàssics universals és gairebé impossible.
N'hi va haver per donar i per vendre: 'Here, there and everywhere', 'Maybe I'm amazed', 'We can't work it out', 'Love me do' i un 'And I love her' que va sonar gairebé com cantat a l'orella i ens va fer oblidar que érem en un estadi. I 'Blackbird', embruixada. En aquest punt McCartney va fer els millors registres vocals de la nit. Amb guitarra acústica, però sense donar-li un tractament de set acústic. Un concert d'estadi sense escenaris alternatius ni passarel·les. ¡Visca!
Recital gairebé sense cops d'efecte més enllà dels que les cançons poguessin subministrar-nos. McCartney, portant al seu món el record de Lennon a 'Here today' («la vaig escriure pensant en John») i seient al teclat per prolongar l'homenatge amb una cita a 'Give peace a chance' corejada pel públic. Evocant George Harrison amb una sentida 'Something' que va començar tocant, atenció, amb ukelele.
CITES AMB LA HISTÒRIA
Va tornar al present de 'New' i una acústica 'FourFive-Seconds', la cançó que va cuinar l'any passat amb Rihanna i Kanye West i que va provocar que alguns joves fans d'aquests es preguntessin a la Xarxa qui diantre era aquell tal Paul McCartney. Doncs veuran, és l'autor, o coautor, de 'The fool on the hill' i 'Lady Madonna', d''Eleonor Rigby' i 'Being for the benefit of Mr. Kite!', cançons del segle XX, lluny molt lluny, que van sonar al Calderón tan carregades de significats. Com 'Band on the run', 'Back in the USSR', 'Let it be', 'Hey Jude', 'Yesterday'..., esquitxant el trajecte final fins a 'The end'. Carregant amb pes històric, però disposades a renéixer nit rere nit en la seva única veu possible, vencedora malgrat que plena de cicatrius.
Paul McCartney interpreta 'Get back' amb una nena de 10 anys en un concert a l'Argentina
L'excomponent dels Beatles compleix el somni de la menor: tocar el baix amb el músic britànic
EL PERIÓDICO / BARCELONA
Divendres, 20 de maig del 2016 - 19:29 CEST
L'excomponent dels Beatles Paul McCartney ha complert el somni d'una nena argentina al convidar-la a l'escenari per interpretar junts 'Get back', el mític tema de la banda britànica, en un concert celebrat dimarts a La Plata (Argentina). El músic va invitar a pujar a l'escenari la menor, acompanyada per la seva mare, al veure com la nena, que es diu Leila, subjectava una pancarta en què es podia llegir: "I want to play the bass with you" (Vull tocar el baix amb tu).
Una vegada a dalt amb McCartney, la nena insisteix, a la pregunta del músic britànic de 73 anys, que vol tocar l'instrument amb l'exbeatle. "Si no portes el baix, no pots tocar", li diu McCartney, i la nena contesta assenyalant l'instrument del baixista de la banda. El públic aplaudeix la iniciativa de la nena, McCartney accedeix al clam i comencen a sonar les notes de 'Get Back'. Un vídeo, gravat per un dels 50.000 assistents al concert i publicat a Youtube,permet veure la singular interpretació de la cançó llançada el 1969 i composta per Paul McCartney i John Lennon.
El productor musical va tenir un paper fonamental en els primers treballs del grup de Liverpool
SILKE LOHMANN / AFP
EL PERIODICO
EUROPA PRESS / MADRID
Dimecres, 9 de març del 2016 - 08:45 CET
George Martin, productor musical conegut com el 'cinquè beatle' pel seu paper en la banda britànica, ha mort als 90 anys, segons ha informat el bateria Ringo Starr a través del seu compte a la xarxa social Twitter.
"Que
Déu beneeixi George Martin. Pau i amor per a Judy i la seva família.
Amor de Ringo i Barbara. El trobarem a faltar", ha indicat l'antic
membre dels Beatles en un primer missatge. "Gràcies per tot el vostre amor i bondat. Pau i amor per a George", ha afegit.
PRIMERS DISCOS DEL GRUP
Martin
és conegut com el 'cinquè beatle' per la seva àmplia participació en
els primers discos del grup anglès, en què va tenir un paper com a
arranjador, compositor i productor. Al
marge dels seus treballs amb els Beatles, Martin va produir gravacions
per a altres grups i artistes, com Elton John, Cilla Black, Kenny
Rogers, Matt Monro, Jeff Beck, John Williams, Neil Sedaka i Ultravox,
entre altres.
Considerat un dels principals productors de
la història, 30 senzills seus van arribar al número u de les llistes del
Regne Unit i 23 van aconseguir la mateixa posició als Estats Units.
