BODES D'OR DEL DISC MÉS POPULAR DELS BEATLES
'It was 50 years ago today...', mig segle de 'Sgt. Pepper's'
Una reveladora reedició amb noves mescles commemora l'aniversari de l'àlbum més influent de l'era pop
Dimecres, 31 de maig del 2017 - 20:53 CEST
EL PERIODICO
A les pàgines del llibre Days in the life, de Jonathon Green (un calidoscòpic repàs a les transformacions culturals que va viure Anglaterra als anys 60), Paul McCartney relata que, quan el 1972 va protagonitzar una gira per diverses universitats del país al capdavant dels Wings, se li va acostar un dia un estudiant i li va deixar anar: «¿Saps? En l’època de Sgt Pepper’s verdaderament vam creure que canviaria el món. ¿Què ha passat?». I afegeix McCartney: «¡Ho va dir mirant-me com si fos culpa meva que no passés!». L’anècdota il·lustra bé no només el descomunal sisme que aquell disc audaç va provocar en el món de la música popular (i més enllà), sinó també la desproporcionada bombolla de falses expectatives i exegesis al·lucinades que van acompanyar la publicació de l’àlbum, l’1 de juny de 1967, ara fa 50 anys.
Sgt Pepper’s Lonely Hearts Club Band se’ns apareix avui com una notable encara que irregular col·lecció de cançons presentada en un embolcall brillant, però la generació àvida de canvis (i lleugerament intoxicada) a la qual estava destinat va voler veure en el disc la porta d’entrada a una vida nova i va convertir la seva escolta en una experiència espiritual carregada de transcendència. «Sgt Pepper’s constitueix un moment decisiu en la història de la civilització occidental», va escriure Kenneth Tynan a The Times sense que el món arquegés una cella. Cap disc de música pop, ni tan sols un dels Fab Four, pot suportar sobre les espatlles el pes de tanta responsabilitat. No durant mig segle.
Amb el pas dels anys, el vuitè elapé dels Beatles ha anat perdent posicions en les llistes de millors-discos-de-tots-els-temps, rànquings sempre arbitraris en què el sergent Pebre va governar sense oposició fins que la fúria revisionista que va comportar l’arribada del punk el va enderrocar sense contemplacions. Avui ni tan sols ocupa el primer lloc en l’apreci dels fans del quartet de Liverpool: la ressenya gairebé herètica que el crític del New York Times Richard Goldstein va publicar en la mateixa setmana de l’aparició de l’elapé –«quan el treball dels Beatles s’observi retrospectivament i en la seva totalitat, Rubber Soul i Revolver passaran per ser les seves principals aportacions»– s’ha convertit en una encertada profecia.
Com tota obra d’art verdaderament rellevant, Sgt Pepper’s és producte d’un malentès –el nom va néixer de la confusió de McCartney quan, durant un vol, l’assistent del grup Mal Evans li va demanar que li passés la sal i el pebre («salt and pepper»)– i l’expressió d’un conflicte: el que s’havia desencadenat en el si del quartet, sotmès a la tensió creixent entre l’ambició artística de McCartney i el progressiu distanciament de John Lennon. A cada intent de Paul per ancorar l’elapé al propòsit original d’oferir un retrat de la identitat britànica banyat de nostàlgia i costumisme (Sgt Pepper’s Lonely Hearts Club Band, When I’m Sixty-four, Lovely Rita…) John responia amb una mostra d’introspecció drogota (Lucy in the Sky with Diamonds, A day in the life…) o una malhumorada descàrrega de bilis (Good morning, good morning).
El sergent Pebre fa 50 anys. I ho celebra regalant-se un lífting. «És un dels discos més importants de tots els temps, i no vull que soni vell», diu Giles Martin, fill del difunt productor George Martin i responsable de la nova mescla amb què el disc ha sigut reeditat en una entrega commemorativa el format De Luxe del qual inclou nombroses preses inèdites. Una excusa més perquè els fans, després de retratar-se a la caixa, s’asseguin còmodament i deixin passar la tarda. Esperem que disfrutin de l’espectacle.
EL PERIODICO
A les pàgines del llibre Days in the life, de Jonathon Green (un calidoscòpic repàs a les transformacions culturals que va viure Anglaterra als anys 60), Paul McCartney relata que, quan el 1972 va protagonitzar una gira per diverses universitats del país al capdavant dels Wings, se li va acostar un dia un estudiant i li va deixar anar: «¿Saps? En l’època de Sgt Pepper’s verdaderament vam creure que canviaria el món. ¿Què ha passat?». I afegeix McCartney: «¡Ho va dir mirant-me com si fos culpa meva que no passés!». L’anècdota il·lustra bé no només el descomunal sisme que aquell disc audaç va provocar en el món de la música popular (i més enllà), sinó també la desproporcionada bombolla de falses expectatives i exegesis al·lucinades que van acompanyar la publicació de l’àlbum, l’1 de juny de 1967, ara fa 50 anys.
Sgt Pepper’s Lonely Hearts Club Band se’ns apareix avui com una notable encara que irregular col·lecció de cançons presentada en un embolcall brillant, però la generació àvida de canvis (i lleugerament intoxicada) a la qual estava destinat va voler veure en el disc la porta d’entrada a una vida nova i va convertir la seva escolta en una experiència espiritual carregada de transcendència. «Sgt Pepper’s constitueix un moment decisiu en la història de la civilització occidental», va escriure Kenneth Tynan a The Times sense que el món arquegés una cella. Cap disc de música pop, ni tan sols un dels Fab Four, pot suportar sobre les espatlles el pes de tanta responsabilitat. No durant mig segle.
Amb el pas dels anys, el vuitè elapé dels Beatles ha anat perdent posicions en les llistes de millors-discos-de-tots-els-temps, rànquings sempre arbitraris en què el sergent Pebre va governar sense oposició fins que la fúria revisionista que va comportar l’arribada del punk el va enderrocar sense contemplacions. Avui ni tan sols ocupa el primer lloc en l’apreci dels fans del quartet de Liverpool: la ressenya gairebé herètica que el crític del New York Times Richard Goldstein va publicar en la mateixa setmana de l’aparició de l’elapé –«quan el treball dels Beatles s’observi retrospectivament i en la seva totalitat, Rubber Soul i Revolver passaran per ser les seves principals aportacions»– s’ha convertit en una encertada profecia.
L’ESPERIT DEL 1967
Però el que gairebé ningú li discuteix al Sgt Pepper’s és la seva inigualada capacitat de condensar l’esperit de la seva època i, al mateix temps, marcar el terreny als seus contemporanis. La idea que avui tenim del que van ser l’explosió psicodèlica, l’estiu de l’amor i l’apogeu del flower power (la idea que avui tenim del que suposava ser jove a l’Anglaterra del 1967) està totalment mediatitzada pel contingut i la presentació d’aquest disc, que pot haver perdut el títol de millor elapé de la història però segueix ostentant la condició de disc més influent de l’era pop.Com tota obra d’art verdaderament rellevant, Sgt Pepper’s és producte d’un malentès –el nom va néixer de la confusió de McCartney quan, durant un vol, l’assistent del grup Mal Evans li va demanar que li passés la sal i el pebre («salt and pepper»)– i l’expressió d’un conflicte: el que s’havia desencadenat en el si del quartet, sotmès a la tensió creixent entre l’ambició artística de McCartney i el progressiu distanciament de John Lennon. A cada intent de Paul per ancorar l’elapé al propòsit original d’oferir un retrat de la identitat britànica banyat de nostàlgia i costumisme (Sgt Pepper’s Lonely Hearts Club Band, When I’m Sixty-four, Lovely Rita…) John responia amb una mostra d’introspecció drogota (Lucy in the Sky with Diamonds, A day in the life…) o una malhumorada descàrrega de bilis (Good morning, good morning).
EL PRINCIPI DEL FINAL
El gran miracle de Sgt Pepper’s consisteix a integrar aquestes forces de signe cada vegada més oposat en una obra d’aparença unitària. Es tracta d’un èxit majúscul que els Beatles ja no aconseguirien repetir: amb totes les seves virtuts, discos com el White Album, Abbey Road i Let it be reflecteixen més la trobada puntual de quatre entitats creatives autònomes que el joiós treball en equip que va omplir d’encant les primeres obres del quartet.El sergent Pebre fa 50 anys. I ho celebra regalant-se un lífting. «És un dels discos més importants de tots els temps, i no vull que soni vell», diu Giles Martin, fill del difunt productor George Martin i responsable de la nova mescla amb què el disc ha sigut reeditat en una entrega commemorativa el format De Luxe del qual inclou nombroses preses inèdites. Una excusa més perquè els fans, després de retratar-se a la caixa, s’asseguin còmodament i deixin passar la tarda. Esperem que disfrutin de l’espectacle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada