dimecres, 12 d’octubre del 2016
diumenge, 9 d’octubre del 2016
Apoteosi rockera al Desert Trip
Apoteosi rockera al Desert Trip
Els Stones versionen els Beatles, i Young i McCartney desencadenen l'eufòria en el festival de velles glòries
AGÈNCIES / INDIO (EUA)
Diumenge, 9 d'octubre del 2016 - 21:04 CEST
EL PERIODICO
El festival Desert Trip, celebrat a la ciutat californiana d'Indio i que reuneix les velles glòries del rock, va celebrar aquest dissabte la seva segona jornada amb una eufòrica i esbojarrada actuació de Paul McCartney i Neil Young. Divendres Bob Dylan i The Rolling Stones tampoc es van quedar curts amb dues hores a sobre l'escenari que van revolucionar l'auditori. Avui serà el torn de The Who i Roger Waters.
Dissabte el concert va començar amb l'actuació de Neil Young i el seu suport a la lluita que la comunitat nativa de Dakota del Nord manté contra un oleoducte que podria arruïnar les aigües de les seves terres. L'inici va ser en solitari, alternant piano i guitarra, amb 'After the gold rush' i l'emocionant 'Heart of gold'. Després va sortir a escena la seva banda, Promise of the Real, i van sonar els passatges més tranquils. Mitjos temps d'aires country i folk amb una romàntica i deliciosa 'Harvest moon' que no anunciava ni de bon tros la fúria que estava a punt de produir-se. A partir d'aquí, Young va apujar els amplificadors al màxim i van atacar les tempestes elèctriques, gairebé per provocar una apagada total al Desert Trip.
L'embull de guitarres, bàrbar i ingovernable, va arribar al seu punt àlgid amb una 'Down by the river' pletòrica amb què Neil Young va atrapar el públic durant més de 10 minuts. "Veniu demà perquè Roger (Waters) construirà un mur ('The wall') i farà Mèxic gran de nou", va dir Young, molt crític amb Donald Trump, en referència al lema de la campanya 'Make America great again' del polèmic candidat republicà. L'abrasiu concert de Young només podia tenir un final: 'Rockin' in the free world', que va aixecar un públic que hauria jurat lleialtat al canadenc sense pensar-s'ho ni un instant.
La fanfàrria de 'Being for the benefit of Mr. Kite!' va servir d'alfombra vermella perquè aparegués Neil Young com a convidat estel·lar i junts interpretessin, com dos col·legues de marxa de tota la vida, 'A day in the life', 'Give peace a chance' i 'Why don't we do it in the road?', en una col·laboració celebradíssima per la gent i que quedarà, sens dubte, com un dels grans moments del Desert Trip.
Els focs artificials de 'Live and let die' van preparar el comiat de McCartney, que va cridar "Hey Jude" davant un mar de braços alçats i va cantar 'I wanna be your man', un 'single' que Lennon i ell van escriure per a The Rolling Stones, com a devolució per la versió que Jagger i companyia van fer divendres de 'Come together'. I això, l'homenatge al grup de Liverpool, va ser una de les sorpreses del concert de ses majestats satàniques que Jagger va obrir sorneguerament: "No farem bromes sobre vells". Ho va fer després d'un "Benvinguts a la casa de retir de Palm Springs per a distingits músics anglesos".
Malgrat l'edat, Jagger va fer gala de la seva inesgotable energia movent-se per l'escenari com només ell sap fer durant hores. Va sonar una cançó, 'Ride ‘me on down', del nou disc anunciat la setmana passada i van repassar molts dels seus grans èxits amb '(I can't get no) Satisfaction' acompanyada de focs artificials. Apoteosi rockera.
EL PERIODICO
El festival Desert Trip, celebrat a la ciutat californiana d'Indio i que reuneix les velles glòries del rock, va celebrar aquest dissabte la seva segona jornada amb una eufòrica i esbojarrada actuació de Paul McCartney i Neil Young. Divendres Bob Dylan i The Rolling Stones tampoc es van quedar curts amb dues hores a sobre l'escenari que van revolucionar l'auditori. Avui serà el torn de The Who i Roger Waters.
Dissabte el concert va començar amb l'actuació de Neil Young i el seu suport a la lluita que la comunitat nativa de Dakota del Nord manté contra un oleoducte que podria arruïnar les aigües de les seves terres. L'inici va ser en solitari, alternant piano i guitarra, amb 'After the gold rush' i l'emocionant 'Heart of gold'. Després va sortir a escena la seva banda, Promise of the Real, i van sonar els passatges més tranquils. Mitjos temps d'aires country i folk amb una romàntica i deliciosa 'Harvest moon' que no anunciava ni de bon tros la fúria que estava a punt de produir-se. A partir d'aquí, Young va apujar els amplificadors al màxim i van atacar les tempestes elèctriques, gairebé per provocar una apagada total al Desert Trip.
L'embull de guitarres, bàrbar i ingovernable, va arribar al seu punt àlgid amb una 'Down by the river' pletòrica amb què Neil Young va atrapar el públic durant més de 10 minuts. "Veniu demà perquè Roger (Waters) construirà un mur ('The wall') i farà Mèxic gran de nou", va dir Young, molt crític amb Donald Trump, en referència al lema de la campanya 'Make America great again' del polèmic candidat republicà. L'abrasiu concert de Young només podia tenir un final: 'Rockin' in the free world', que va aixecar un públic que hauria jurat lleialtat al canadenc sense pensar-s'ho ni un instant.
COL·LABORACIÓ CELEBRADA
Paul McCartney va aparèixer a l'escenari amb 'A hard day's night'. Bromista i amb moltes ganes de marxa, va incloure 'Can't buy me love' i 'Day tripper' en el primer tram. Després va tocar el torn a la sexi 'Let me roll it', per passar a recordar Jimi Hendrix amb una instrumental 'Foxy Lady' i desmelenar-se amb 'I've got a feeling'. Va picotejar de la seva obra amb The Beatles, Wings i del seu treball en solitari. La gran ovació se la va emportar 'Here today', que va interpretar com a homenatge a John Lennon.La fanfàrria de 'Being for the benefit of Mr. Kite!' va servir d'alfombra vermella perquè aparegués Neil Young com a convidat estel·lar i junts interpretessin, com dos col·legues de marxa de tota la vida, 'A day in the life', 'Give peace a chance' i 'Why don't we do it in the road?', en una col·laboració celebradíssima per la gent i que quedarà, sens dubte, com un dels grans moments del Desert Trip.
Els focs artificials de 'Live and let die' van preparar el comiat de McCartney, que va cridar "Hey Jude" davant un mar de braços alçats i va cantar 'I wanna be your man', un 'single' que Lennon i ell van escriure per a The Rolling Stones, com a devolució per la versió que Jagger i companyia van fer divendres de 'Come together'. I això, l'homenatge al grup de Liverpool, va ser una de les sorpreses del concert de ses majestats satàniques que Jagger va obrir sorneguerament: "No farem bromes sobre vells". Ho va fer després d'un "Benvinguts a la casa de retir de Palm Springs per a distingits músics anglesos".
Malgrat l'edat, Jagger va fer gala de la seva inesgotable energia movent-se per l'escenari com només ell sap fer durant hores. Va sonar una cançó, 'Ride ‘me on down', del nou disc anunciat la setmana passada i van repassar molts dels seus grans èxits amb '(I can't get no) Satisfaction' acompanyada de focs artificials. Apoteosi rockera.
TEMES
dimecres, 14 de setembre del 2016
De gira amb els Beatles
LES ESTRENES DE LA SETMANA
De gira amb els Beatles
El documental 'Eight days a week' repassa la curta carrera dels Fab Four com a grup de directe
Ron Howard ha reunit uns 2.000 documents gràfics, fílmics i sonors d'un centenar de fonts diferents
Dimarts, 13 de setembre del 2016 - 22:55 CEST
EL PERIODICO
La primera gira dels Beatles no podia haver començat més malament. Després de recórrer tot el circuit d’instituts, clubs socials i salons de ball de Liverpool, de trobar una residència fixa a The Cavern Club, de fer incursions esporàdiques en ciutats com Wallasey, Aldershot o Warrington i de cursar un màster de rock’n’roll en un parell d’antres d’Hamburg, el grup va considerar que havia arribat el moment de llançar-se a la carretera. I ho va fer la primera setmana del 1963, amb un tour de cinc dies per cinc ciutats d’Escòcia. ¡I quines ciutats! Keith, Elgin, Dingwall, Bridge of Allan i Aberdeen. El promotor Albert Bonici va pagar a la banda 42 lliures per nit i tot i així hi va perdre diners. El primer concert, a Keith (un poble de 4.000 habitants), va haver de ser cancel·lat, ja que mentre la furgoneta amb l’equip tècnic esperava la banda a l’aeroport d’Edimburg, l’avió que traslladava John, Paul, George i Ringo va ser desviat a Aberdeen a causa del mal temps. De manera que la gira, la primera dels Beatles, va arrencar oficialment al saló de ball The Two Red Shoes, d’Elgin, el 3 de gener de 1963. Tres anys i vuit mesos després, els Fab Four feien el seu últim concert, a l’estadi Candlestick Park de San Francisco. Era el 29 d’agost de 1966.
En realitat, es fa difícil valorar amb justícia les prestacions de la banda en directe. Haurem de creure aquells que asseguren que després del seu amfetamínic pas per l’Star Club d’Hamburg s’havia convertit en una molt solvent màquina de rock’n’roll. El cas és que al llarg dels anys següents van créixer tant i tan ràpid que la tecnologia de l’època i el concepte mateix de concert en directe se’ls van fer petits. Els Beatles van passar en molt poc temps d’actuar en clubs subterranis i salons de ball a fer-ho en poliesportius, velòdroms, places de toros i estadis; grans recintes en els quals es veien forçats a tocar amb equips de so ridículs (la música arribava als espectadors a través del sistema de megafonia i quedava sepultada pels crits dels fans) i sense el més petit suport escenogràfic.
El tsunami va afectar fins i tot al mateix Howard. El març del 1964, recorda, un mes després de veure els Beatles a l’Ed Sullivan Show, va demanar com a regal pel seu 10è aniversari una perruca i uns botins com els dels Fab Four. Els botins no van arribar mai, però durant uns quants dies va poder lluir amb orgull «una horrible perruca beatle». Mig segle després, el cineasta va voler rendir homenatge als seus ídols d’infància. I, juntament amb el seu equip de producció, va iniciar una campanya a internet perquè els fans i col·leccionistes li facilitessin les gravacions i el material gràfic que haguessin pogut atresorar d’aquells històrics concerts.
¿Fins a quin punt eren aquells dies els Beatles conscients de la revolució cultural i social que havien desencadenat? Aquesta és una de les preguntes que Eight days a week intenta respondre. En un moment de la pel·lícula, McCartney, interrogat per un periodista l’any 1964, assenyala: «¿Cultura? Això no és cultura. ¡Només són unes quantes rialles!». Howard té un altre punt de vista, i compara l’experiència de John, Paul, George i Ringo amb la dels astronautes que va entrevistar en la preparació d’Apol·lo 13. «Els uns i els altres van protagonitzar un moment transcendental en la història de la humanitat. I ho sabien. El que no sabien era com explicar-ho». H
La rutina dels concerts inaudibles i les escenes d'histèria va anar minant l'esperit del grup. John Lennon i George Harrison van ser els primers a manifestar el seu malestar i a suggerir que la carretera s'havia convertit per als Beatles en un carreró sense sortida. La decisió, en qualsevol cas, no era fàcil, perquè aquells dies les gires eren la principal font d'ingressos de la banda.
EL FURGÓ BLINDAT
'Eight days a week' apunta que el moment decisiu va tenir lloc immediatament després del concert de Candlestick Park de San Francisco, el 29 d'agost de 1966, quan els quatre músics es van trobar viatjant cap a l'aeroport en un furgó blindat Brinks. "Ens vam veure allà, dins d'aquella caixa d'acer impol·luta, i vam dir: 'A la merda'", relata Paul.
AL TERRAT
A partir d'aquell moment, els Beatles van decidir que els seus discos i els seus vídeos (van ser pioners en aquest camp) viatjarien per ells. I es van tancar a l'estudi per preparar la gravació del seu següent àlbum, 'Sgt. Pepper'. No van tornar a actuar en directe fins a la seva aparició al terrat de l'edifici d'Apple Corps, el 30 de gener de 1969.
EL PERIODICO
VUIT DIES ALS CINES
Del que va passar entre un moment i l’altre se n’ocupa Eight days a week. The touring years, un documental dirigit per Ron Howard (Apol·lo 13, Una ment meravellosa, El Codi Da Vinci...) que dijous s’estrena simultàniament en cines d’arreu del món i que s’exhibirà en sales només durant vuit dies abans de passar a ser distribuït a través de diverses plataformes audiovisuals de pagament. La pel·lícula, entre altres coses, intenta refutar un dels grans dogmes de la historiografia rock: aquell que assegura que els Beatles van ser un grup gloriós a l’estudi de gravació però discret sobre l’escenari.En realitat, es fa difícil valorar amb justícia les prestacions de la banda en directe. Haurem de creure aquells que asseguren que després del seu amfetamínic pas per l’Star Club d’Hamburg s’havia convertit en una molt solvent màquina de rock’n’roll. El cas és que al llarg dels anys següents van créixer tant i tan ràpid que la tecnologia de l’època i el concepte mateix de concert en directe se’ls van fer petits. Els Beatles van passar en molt poc temps d’actuar en clubs subterranis i salons de ball a fer-ho en poliesportius, velòdroms, places de toros i estadis; grans recintes en els quals es veien forçats a tocar amb equips de so ridículs (la música arribava als espectadors a través del sistema de megafonia i quedava sepultada pels crits dels fans) i sense el més petit suport escenogràfic.
DINS D'UN SUBMARÍ
Els dos beatles supervivents, Paul McCartney i Ringo Starr, relaten a Eight days a week que dalt de l’escenari era impossible sentir res («jo m’havia de guiar per la forma com els altres movien l’esquena», diu el bateria) i asseguren que allò era com estar «dins d’una bombolla». La imatge també serveix per descriure la vida dels músics durant els anys de la beatlemania: quatre joves de Liverpool afirmant-se i creixent com a unitat creativa enmig d’un remolí d’histèria planetària. «Per mi, la seva història és com la de la pel·lícula El submarí –apunta Ron Howard–. Estan junts en el que fan, es tenen els uns als altres i saben quin és el seu objectiu, però allà fora hi ha un món ple de perills».El tsunami va afectar fins i tot al mateix Howard. El març del 1964, recorda, un mes després de veure els Beatles a l’Ed Sullivan Show, va demanar com a regal pel seu 10è aniversari una perruca i uns botins com els dels Fab Four. Els botins no van arribar mai, però durant uns quants dies va poder lluir amb orgull «una horrible perruca beatle». Mig segle després, el cineasta va voler rendir homenatge als seus ídols d’infància. I, juntament amb el seu equip de producció, va iniciar una campanya a internet perquè els fans i col·leccionistes li facilitessin les gravacions i el material gràfic que haguessin pogut atresorar d’aquells històrics concerts.
SOTA DEL LLIT
El botí no va ser en absolut menyspreable. En el documental s’han utilitzat uns 2.000 documents gràfics, fílmics i sonors procedents d’un centenar de fonts diferents. Potser la troballa més notable és una gravació feta per una fan amb una càmera de Súper 8 des d’un seient de la sisena fila a Candlestick Park, en l’últim concert de la banda. Asseguren les notes de promoció de la pel·lícula que la dona va veure la filmació una o dues vegades i després la va guardar sota del llit, on va quedar oblidada durant cinc dècades (afirmació que, si és certa, delata uns hàbits d’higiene domèstica una mica alarmants).¿Fins a quin punt eren aquells dies els Beatles conscients de la revolució cultural i social que havien desencadenat? Aquesta és una de les preguntes que Eight days a week intenta respondre. En un moment de la pel·lícula, McCartney, interrogat per un periodista l’any 1964, assenyala: «¿Cultura? Això no és cultura. ¡Només són unes quantes rialles!». Howard té un altre punt de vista, i compara l’experiència de John, Paul, George i Ringo amb la dels astronautes que va entrevistar en la preparació d’Apol·lo 13. «Els uns i els altres van protagonitzar un moment transcendental en la història de la humanitat. I ho sabien. El que no sabien era com explicar-ho». H
'Why don't we do it in the road?'
UN CARRER SENSE SORTIDALa rutina dels concerts inaudibles i les escenes d'histèria va anar minant l'esperit del grup. John Lennon i George Harrison van ser els primers a manifestar el seu malestar i a suggerir que la carretera s'havia convertit per als Beatles en un carreró sense sortida. La decisió, en qualsevol cas, no era fàcil, perquè aquells dies les gires eren la principal font d'ingressos de la banda.
EL FURGÓ BLINDAT
'Eight days a week' apunta que el moment decisiu va tenir lloc immediatament després del concert de Candlestick Park de San Francisco, el 29 d'agost de 1966, quan els quatre músics es van trobar viatjant cap a l'aeroport en un furgó blindat Brinks. "Ens vam veure allà, dins d'aquella caixa d'acer impol·luta, i vam dir: 'A la merda'", relata Paul.
AL TERRAT
A partir d'aquell moment, els Beatles van decidir que els seus discos i els seus vídeos (van ser pioners en aquest camp) viatjarien per ells. I es van tancar a l'estudi per preparar la gravació del seu següent àlbum, 'Sgt. Pepper'. No van tornar a actuar en directe fins a la seva aparició al terrat de l'edifici d'Apple Corps, el 30 de gener de 1969.
TEMES
divendres, 3 de juny del 2016
Un McCartney integral
RECITAL DE LA LLEGENDA POP A MADRID
Un McCartney integral
El músic va recórrer la seva trajectòria al Vicente Calderón a través dels Beatles i els Wings
FERRAN SENDRA
Paul McCartney, en un moment de la seva actuació d'ahir a la nit a l'estadi Vicente Calderón de Madrid.
EL PERIODICO
Bianciotto
Divendres, 3 de juny del 2016
S'han acabat els anys de la prudència, del complex, del no voler presumir de triomfador 'beatle'. Paul McCartney és avui el més semblant que ens queda al que un dia van ser els 'Fab four', un cop morts Lennon, Harrison i fins i tot George Martin, i acomodat Ringo Starr en el somrient balneari que és l'All Starr Band. Macca ja té edat (74 anys que farà el dia 18) per observar el seu llegat, el seu i el del grup, i presumir-ne, i a això es va dedicar ahir a Madrid, en un estadi Vicente Calderón que va vorejar el ple per recórrer cinc dècades llargues de memòria pop.
Va aparèixer alçant els braços, amb gestos de triomf i lluint el seu baix Hofner, amb irònica forma de violí. Sense manies, obrint ni més ni menys que amb 'A hard day's night', cuidant des del primer acord despentinat de guitarra. La fidelitat a les versions originals és una constant d'aquesta gira, 'One on one', que no passa per Barcelona (on va actuar per últim cop el 2003) i la principal diferència amb les preses discogràfiques es va apreciar en la seva veu, que va sonar maltractada en molts moments. Però McCartney se les va enginyar per casar història i vigor, tot un èxit, i els seus retrocessos en el temps (després de 'Save us', una de les poques cites a la seva última obra, 'New', va caure 'Can't buy me love') van deixar una empremta rejovenida. A això hi va tenir a veure la seva banda, amb peces que han jugat un paper en el seu historial modern, com el guitarrista Rusty Anderson.
El McCartney que als 80 es va acostar a l'electrònica de tacte casolà ('Temporary secretary') i el que va encapçalar aquella banda, els Wings, que dies enrere va titllar de «terrible» a la BBC. Tan dur no devia ser allò, Paul, atès que 'Letting go', la bluesy 'Let me roll it' i 'Nineteen hundred and eighty-five' van aparèixer veloçment en el repertori. El McCartney de la seva més desperta maduresa: 'My Valentine', que va dedicar a la seva tercera dona, Nancy Shevell.
I el McCartney 'beatle', és clar. Modificant la selecció respecte a gires passades (no van sonar peces com 'All my loving', 'Sgt' Pepper's lonely hearts club band' o 'The long and winding road'), i sorprenent amb una furiosa 'I've got a feeling', de l'àlbum de la discòrdia, 'Let it be', i amb la remota 'In spite of all the danger', que va compondre amb George Harrison en els temps de The Quarrymen. «La primera cançó que vam gravar amb els Beatles», va anunciar. Però tractant-se del grup de Liverpool, tocar cinc temes seguits sense esmentar alguns clàssics universals és gairebé impossible.
N'hi va haver per donar i per vendre: 'Here, there and everywhere', 'Maybe I'm amazed', 'We can't work it out', 'Love me do' i un 'And I love her' que va sonar gairebé com cantat a l'orella i ens va fer oblidar que érem en un estadi. I 'Blackbird', embruixada. En aquest punt McCartney va fer els millors registres vocals de la nit. Amb guitarra acústica, però sense donar-li un tractament de set acústic. Un concert d'estadi sense escenaris alternatius ni passarel·les. ¡Visca!
Recital gairebé sense cops d'efecte més enllà dels que les cançons poguessin subministrar-nos. McCartney, portant al seu món el record de Lennon a 'Here today' («la vaig escriure pensant en John») i seient al teclat per prolongar l'homenatge amb una cita a 'Give peace a chance' corejada pel públic. Evocant George Harrison amb una sentida 'Something' que va començar tocant, atenció, amb ukelele.
S'han acabat els anys de la prudència, del complex, del no voler presumir de triomfador 'beatle'. Paul McCartney és avui el més semblant que ens queda al que un dia van ser els 'Fab four', un cop morts Lennon, Harrison i fins i tot George Martin, i acomodat Ringo Starr en el somrient balneari que és l'All Starr Band. Macca ja té edat (74 anys que farà el dia 18) per observar el seu llegat, el seu i el del grup, i presumir-ne, i a això es va dedicar ahir a Madrid, en un estadi Vicente Calderón que va vorejar el ple per recórrer cinc dècades llargues de memòria pop.
Va aparèixer alçant els braços, amb gestos de triomf i lluint el seu baix Hofner, amb irònica forma de violí. Sense manies, obrint ni més ni menys que amb 'A hard day's night', cuidant des del primer acord despentinat de guitarra. La fidelitat a les versions originals és una constant d'aquesta gira, 'One on one', que no passa per Barcelona (on va actuar per últim cop el 2003) i la principal diferència amb les preses discogràfiques es va apreciar en la seva veu, que va sonar maltractada en molts moments. Però McCartney se les va enginyar per casar història i vigor, tot un èxit, i els seus retrocessos en el temps (després de 'Save us', una de les poques cites a la seva última obra, 'New', va caure 'Can't buy me love') van deixar una empremta rejovenida. A això hi va tenir a veure la seva banda, amb peces que han jugat un paper en el seu historial modern, com el guitarrista Rusty Anderson.
REPERTORI AMPLI
El bon humor forma part del cànon escènic de McCartney, que va saludar amb maneres castisses («¡Hola, Madrid! ¡Hola, Espanya! ¿Què passa, troncos?») abans de procedir a un recorregut antològic que va anar més enllà del guió ordinari de la llegenda (presentació del nou treball i quota de clàssics) sinó que es va aturar en capítols intermedis no sempre populars.El McCartney que als 80 es va acostar a l'electrònica de tacte casolà ('Temporary secretary') i el que va encapçalar aquella banda, els Wings, que dies enrere va titllar de «terrible» a la BBC. Tan dur no devia ser allò, Paul, atès que 'Letting go', la bluesy 'Let me roll it' i 'Nineteen hundred and eighty-five' van aparèixer veloçment en el repertori. El McCartney de la seva més desperta maduresa: 'My Valentine', que va dedicar a la seva tercera dona, Nancy Shevell.
I el McCartney 'beatle', és clar. Modificant la selecció respecte a gires passades (no van sonar peces com 'All my loving', 'Sgt' Pepper's lonely hearts club band' o 'The long and winding road'), i sorprenent amb una furiosa 'I've got a feeling', de l'àlbum de la discòrdia, 'Let it be', i amb la remota 'In spite of all the danger', que va compondre amb George Harrison en els temps de The Quarrymen. «La primera cançó que vam gravar amb els Beatles», va anunciar. Però tractant-se del grup de Liverpool, tocar cinc temes seguits sense esmentar alguns clàssics universals és gairebé impossible.
N'hi va haver per donar i per vendre: 'Here, there and everywhere', 'Maybe I'm amazed', 'We can't work it out', 'Love me do' i un 'And I love her' que va sonar gairebé com cantat a l'orella i ens va fer oblidar que érem en un estadi. I 'Blackbird', embruixada. En aquest punt McCartney va fer els millors registres vocals de la nit. Amb guitarra acústica, però sense donar-li un tractament de set acústic. Un concert d'estadi sense escenaris alternatius ni passarel·les. ¡Visca!
Recital gairebé sense cops d'efecte més enllà dels que les cançons poguessin subministrar-nos. McCartney, portant al seu món el record de Lennon a 'Here today' («la vaig escriure pensant en John») i seient al teclat per prolongar l'homenatge amb una cita a 'Give peace a chance' corejada pel públic. Evocant George Harrison amb una sentida 'Something' que va començar tocant, atenció, amb ukelele.
CITES AMB LA HISTÒRIA
Va tornar al present de 'New' i una acústica 'FourFive-Seconds', la cançó que va cuinar l'any passat amb Rihanna i Kanye West i que va provocar que alguns joves fans d'aquests es preguntessin a la Xarxa qui diantre era aquell tal Paul McCartney. Doncs veuran, és l'autor, o coautor, de 'The fool on the hill' i 'Lady Madonna', d''Eleonor Rigby' i 'Being for the benefit of Mr. Kite!', cançons del segle XX, lluny molt lluny, que van sonar al Calderón tan carregades de significats. Com 'Band on the run', 'Back in the USSR', 'Let it be', 'Hey Jude', 'Yesterday'..., esquitxant el trajecte final fins a 'The end'. Carregant amb pes històric, però disposades a renéixer nit rere nit en la seva única veu possible, vencedora malgrat que plena de cicatrius.dissabte, 21 de maig del 2016
Paul McCartney interpreta 'Get back' amb una nena de 10 anys en un concert a l'Argentina
Paul McCartney interpreta 'Get back' amb una nena de 10 anys en un concert a l'Argentina
L'excomponent dels Beatles compleix el somni de la menor: tocar el baix amb el músic britànic
EL PERIÓDICO / BARCELONA
Divendres, 20 de maig del 2016 - 19:29 CEST
L'excomponent dels Beatles Paul McCartney ha complert el somni d'una nena argentina al convidar-la a l'escenari per interpretar junts 'Get back', el mític tema de la banda britànica, en un concert celebrat dimarts a La Plata (Argentina). El músic va invitar a pujar a l'escenari la menor, acompanyada per la seva mare, al veure com la nena, que es diu Leila, subjectava una pancarta en què es podia llegir: "I want to play the bass with you" (Vull tocar el baix amb tu).
Una vegada a dalt amb McCartney, la nena insisteix, a la pregunta del músic britànic de 73 anys, que vol tocar l'instrument amb l'exbeatle. "Si no portes el baix, no pots tocar", li diu McCartney, i la nena contesta assenyalant l'instrument del baixista de la banda. El públic aplaudeix la iniciativa de la nena, McCartney accedeix al clam i comencen a sonar les notes de 'Get Back'. Un vídeo, gravat per un dels 50.000 assistents al concert i publicat a Youtube, permet veure la singular interpretació de la cançó llançada el 1969 i composta per Paul McCartney i John Lennon.
L'excomponent dels Beatles Paul McCartney ha complert el somni d'una nena argentina al convidar-la a l'escenari per interpretar junts 'Get back', el mític tema de la banda britànica, en un concert celebrat dimarts a La Plata (Argentina). El músic va invitar a pujar a l'escenari la menor, acompanyada per la seva mare, al veure com la nena, que es diu Leila, subjectava una pancarta en què es podia llegir: "I want to play the bass with you" (Vull tocar el baix amb tu).
Una vegada a dalt amb McCartney, la nena insisteix, a la pregunta del músic britànic de 73 anys, que vol tocar l'instrument amb l'exbeatle. "Si no portes el baix, no pots tocar", li diu McCartney, i la nena contesta assenyalant l'instrument del baixista de la banda. El públic aplaudeix la iniciativa de la nena, McCartney accedeix al clam i comencen a sonar les notes de 'Get Back'. Un vídeo, gravat per un dels 50.000 assistents al concert i publicat a Youtube, permet veure la singular interpretació de la cançó llançada el 1969 i composta per Paul McCartney i John Lennon.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)