dijous, 1 de juny del 2017

Mig segle del “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”.

Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

Mig segle del “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”.

Avui, primer dia de juny, es compleixen exactament cinquanta anys que els Beatles varen publicar el disc “Sgt. Pepper’s Lonely Herats Club Band”. Això vol dir que no passaran gaires dies perquè es compleixi el mig segle que mon germà i jo –12 i 17 anys, respectivament, aleshores– vàrem fer-nos amb el nostre exemplar.
Sobre aquesta obra mestra –un clàssic indiscutible del segle XX– s’han dit moltíssimes coses i jo mateix n’he parlat en nombroses ocasions. A més a més, suposo que aquests dies els diaris i les revistes especialitzades en tornaran a parlar (si no m’erro s’ha posat a la venda una reedició ampliada, remasteritzada i no sé quantes coses més, perquè el personal amolli els gallets) i, per tant, prefereixo restar al marge i no atabalar-vos gaire.
Només diré que el format de disc de vinil de llarga durada, amb les cançons encadenades seguint l’ordre prefixat pels Beatles i el magnífic disseny de la carpeta avui, amb el discos compactes i les funcions de reproducció aleatòria, serien impensables. Un llençol, i no pas dels menuts, que en aquesta bugada hem perdut…
El que sí que m’agradaria explicar avui, perquè em sembla que ningú ho farà, és el context temporal enmig del qual surt a la venda “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”. Som-hi:
Tot just dos mesos abans d’aquell 1 de juny de 1967, Joan Manuel Serrat havia omplert durant dos dies el Palau de la Música Catalana presentant el seu primer disc (en vaig parlar aquí), el de “La tieta” i “Cançó de bressol”; el 21 d’abril es produïa el cop d’estat dels coronels a Grècia; el 30 d’abril obria les portes al carrer de Ganduxer de Barcelona el restaurant Via Veneto i l’1 de maig Elvis Presley es casava a l’hotel Aladdin de Las Vegas amb la senyoreta Priscilla Ann Beaulieu Wagner.
El mateix mes de juny de la sortida del disc dels Beatles l’ajuntament de Castelló d’Empúries aprovava el pla parcial que creava una urbanització de nom Empuriabrava; entre el 5 i el 10 de juny es va produir la Guerra dels Sis Dies; el 13 de juny es va obrir al trànsit l’avinguda Meridiana de Barcelona; tres dies després es va inaugurar a l’Hospitalet el polígon d’habitatges de Bellvitge i el 25 de juny es feia el programa “Our World”, la primera transmissió televisada per Mundovisión en la qual cada país membre de la xarxa presentava el bo i millor que tenia per mostrar: el Regne Unit va presentar els Beatles gravant “All you need is love” i España, per la seva banda, va exhibir unes vistes de la “bahía de Algeciras” amb el “peñón de Gibraltar” al fons (fa deu anys ho vaig explicar aquí).
Els mesos de juliol i agost varen ser també rics en esdeveniments: la nit del 8 al 9 de juliol un grup de joves segrestava la imatge de la Mare de Déu de Núria (ho vaig explicar aquí); el dia 13 va morir el ciclista Tom Simpson durant l’ascens al Mont Ventoux; el mes d’agost es va inaugurar la primera sala d’art i assaig de Barcelona: el Publi Cinema; el 6 d’agost s’inaugurava a Lisboa el pont “Oliveira Salazar” sobre el riu Tajo. Pocs anys després li canviarien el nom per “25 d’abril”; el 27 d’agost es moria Brian Epstein, mànager i descobridor dels Beatles i el setembre es va celebrar la novena –i darrera– edició del “Festival de la Canción Mediterránea”, els guanyadors varen ser Guy Mardel i Nancy Holloway amb “La chanson du bonheur”.
He deixat expressament pel final d’aquest breu resum d’esdeveniments de 1967 el referèndum que es va fer a Gibraltar el 10 de setembre d’aquell any en el qual es preguntava als gibraltarenys si volien passar a ser españols. No cal dir que el NO va guanyar de manera rotunda. Tu diràs…

'It was 50 years ago today...', mig segle de 'Sgt. Pepper's'

BODES D'OR DEL DISC MÉS POPULAR DELS BEATLES

'It was 50 years ago today...', mig segle de 'Sgt. Pepper's'

Una reveladora reedició amb noves mescles commemora l'aniversari de l'àlbum més influent de l'era pop

Rafael Tapounet

Dimecres, 31 de maig del 2017 - 20:53 CEST
EL PERIODICO
A les pàgines del llibre Days in the life, de Jonathon Green (un calidoscòpic repàs a les transformacions culturals que va viure Anglaterra als anys 60), Paul McCartney relata que, quan el 1972 va protagonitzar una gira per diverses universitats del país al capdavant dels Wings, se li va acostar un dia un estudiant i li va deixar anar: «¿Saps? En l’època de Sgt Pepper’s verdaderament vam creure que canviaria el món. ¿Què ha passat?». I afegeix McCartney: «¡Ho va dir mirant-me com si fos culpa meva que no passés!». L’anècdota il·lustra bé no només el descomunal sisme que aquell disc audaç va provocar en el món de la música popular (i més enllà), sinó també la desproporcionada bombolla de falses expectatives i exegesis al·lucinades que van acompanyar la publicació de l’àlbum, l’1 de juny de 1967, ara fa 50 anys.
Sgt Pepper’s Lonely Hearts Club Band se’ns apareix avui com una notable encara que irregular col·lecció de cançons presentada en un embolcall brillant, però la generació àvida de canvis (i lleugerament intoxicada) a la qual estava destinat va voler veure en el disc la porta d’entrada a una vida nova i va convertir la seva escolta en una experiència espiritual carregada de transcendència. «Sgt Pepper’s constitueix un moment decisiu en la història de la civilització occidental», va escriure Kenneth Tynan a The Times sense que el món arquegés una cella. Cap disc de música pop, ni tan sols un dels Fab Four, pot suportar sobre les espatlles el pes de tanta responsabilitat. No durant mig segle.

Amb el pas dels anys, el vuitè elapé dels Beatles ha anat perdent posicions en les llistes de millors-discos-de-tots-els-temps, rànquings sempre arbitraris en què el sergent Pebre va governar sense oposició fins que la fúria revisionista que va comportar l’arribada del punk el va enderrocar sense contemplacions. Avui ni tan sols ocupa el primer lloc en l’apreci dels fans del quartet de Liverpool: la ressenya gairebé herètica que el crític del New York Times Richard Goldstein va publicar en la mateixa setmana de l’aparició de l’elapé –«quan el treball dels Beatles s’observi retrospectivament i en la seva totalitat, Rubber Soul i Revolver passaran per ser les seves principals aportacions»– s’ha convertit en una encertada profecia.

L’ESPERIT DEL 1967

Però el que gairebé ningú li discuteix al Sgt Pepper’s és la seva inigualada capacitat de condensar l’esperit de la seva època i, al mateix temps, marcar el terreny als seus contemporanis. La idea que avui tenim del que van ser l’explosió psicodèlica, l’estiu de l’amor i l’apogeu del flower power (la idea que avui tenim del que suposava ser jove a l’Anglaterra del 1967) està totalment mediatitzada pel contingut i la presentació d’aquest disc, que pot haver perdut el títol de millor elapé de la història però segueix ostentant la condició de disc més influent de l’era pop.
Com tota obra d’art verdaderament rellevant, Sgt Pepper’s és producte d’un malentès –el nom va néixer de la confusió de McCartney quan, durant un vol, l’assistent del grup Mal Evans li va demanar que li passés la sal i el pebre («salt and pepper»)– i l’expressió d’un conflicte: el que s’havia desencadenat en el si del quartet, sotmès a la tensió creixent entre l’ambició artística de McCartney i el progressiu distanciament de John Lennon. A cada intent de Paul per ancorar l’elapé al propòsit original d’oferir un retrat de la identitat britànica banyat de nostàlgia i costumisme (Sgt Pepper’s Lonely Hearts Club Band, When I’m Sixty-four, Lovely Rita…) John responia amb una mostra d’introspecció drogota (Lucy in the Sky with Diamonds, A day in the life…) o una malhumorada descàrrega de bilis (Good morning, good morning).

EL PRINCIPI DEL FINAL

El gran miracle de Sgt Pepper’s consisteix a integrar aquestes forces de signe cada vegada més oposat en una obra d’aparença unitària. Es tracta d’un èxit majúscul que els Beatles ja no aconseguirien repetir: amb totes les seves virtuts, discos com el White Album, Abbey Road i Let it be reflecteixen més la trobada puntual de quatre entitats creatives autònomes que el joiós treball en equip que va omplir d’encant les primeres obres del quartet.
El sergent Pebre fa 50 anys. I ho celebra regalant-se un lífting. «És un dels discos més importants de tots els temps, i no vull que soni vell», diu Giles Martin, fill del difunt productor George Martin i responsable de la nova mescla amb què el disc ha sigut reeditat en una entrega commemorativa el format De Luxe del qual inclou nombroses preses inèdites. Una excusa més perquè els fans, després de retratar-se a la caixa, s’asseguin còmodament i deixin passar la tarda. Esperem que disfrutin de l’espectacle.

dijous, 5 de gener del 2017

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band Movie (Only Songs)

dimecres, 14 de desembre del 2016

La dona que es va colar a la 'suite' dels Beatles

ART

La dona que es va colar a la 'suite' dels Beatles

La galeria Valid Foto exposa 78 instantànies de Joana Biarnés, la primera fotoperiodista

Dilluns,12 de desembre del 201600:00

Natàlia Farré @NataliaFarreEP

EL PERIODICO

Les seves fotografies de les inundacions del Vallès del 1962 són de les poques que existeixen. I úniques són les seves instantànies del 1965 dels Beatles a l’avió que els va portar a Barcelona, com exclusives són les imatges del quartet de Liverpool a la suite del Palace. S’hi va colar, com a bona professional que era. El 1980 va penjar les càmeres. Els seus negatius van caure en l’oblit, i la seva figura, en l’ostracisme. És Joana Biarnés, la primera dona fotoperiodista d’Espanya. Pionera en un món, fins llavors, dominat pels homes. Una entre tots, com diu el documental que narra la seva vida i que la va rescatar de l’amnèsia col·lectiva. Ara, la galeria Valid Foto exhibeix 78 de les seves obres.

'TOREROS'

Va fer moltes instantànies de toros, però aquesta té la gràcia de mostrar dos toreros de forma poc corrent.

'RIUADA DE TERRASSA' (1962)

Un dels seus treballs més valorats. Biarnés va ser l’única dona que va fotografiar les inundacions i un dels pocs reporters que ho van aconseguir.

'THE BEATLES' (1965)

Una sèrie única. Els Beatles baixant de l’avió a Barcelona amb ‘monteras’ al cap.

'MODA A LA GRAN VIA' (1968)

La fotografia de moda va ser un dels seus temes més treballats. Les seves composicions finals eren netes. Aquesta és una prèvia amb la gràcia de l’ambient.

'CABINA TELEFÒNICA' (1969)

Els seus inicis van ser molt costumistes, però aviat va arribar l’avantguarda a la seva obra. La prova és aquesta imatge, molt moderna tant en la temàtica com en la composició.

'RECOLLIDA DEL SAFRÀ' (1965)

Una de les seves instantànies en què la influència del costumisme de Ramon Masats, el seu mestre, encara està molt present.

'MASSIEL' (1968)

Va retratar moltes de les icones dels 60 i 70. Amb algunes fins i tot va entaular amistat, com amb Massiel, a qui va ajudar a triar el vestit per a Eurovisió.

'DIA DE LA BANDERETA' (1963)

La carrincloneria del moment es pot veure en moltes de les peces de Biarnés. Aquesta, amb un enquadrament en què prima l’acció a la perfecció.

'DALÍ I LA SEVA MODEL' (1966)

Dalí tenia molta estima a Joana Biarnés, i van ser tants els retrats que li va fer que donarien per a una monografia sobre el geni.

dilluns, 5 de desembre del 2016

For Mexico’s ‘Beatlemaniacos,’ All You Need Is Nostalgia

What in the World

For Mexico’s ‘Beatlemaniacos,’ All You Need Is Nostalgia

What in the World

By ELISABETH MALKIN DEC. 2, 2016

TNYT

MEXICO CITY — When it comes to the Beatles, Mexicans just can’t seem to let it be.

Latest Video By SHANE O’NEILL Play Video 00:56

Los Beatlemaniacos

The Beatles broke up in 1970, but the spirit of the band still thrives in Mexico City.

By SHANE O’NEILL on December 2, 2016. Photo by Brett Gundlock for The New York Times. Watch in Times Video »

MEXICO CITY — When it comes to the Beatles, Mexicans just can’t seem to let it be.

The group split up in 1970, but it might as well have been yesterday for the masses of fans who come together whenever they can to celebrate John, Paul, George and Ringo.

Mexico City’s top classic-rock radio station dedicates two hours every weekday to Los Beatles. The second of two lengthy museum exhibits here of Beatles memorabilia closed recently. Small towns have named streets after the band’s members.

Beatles tribute bands tour the country’s concert halls; five of them played in the capital’s giant central square on Nov. 20. No fewer than 50 of the groups are booked for a four-day festival here this month.

Proyecto Macca, a Beatles tribute band, performing in Mexico City, which is home to more than 50 such bands. Credit Brett Gundlock for The New York Times

There are Beatles fans all over the world, but there seems to be something special about Mexicans who love the group.

Victor Rosas of Grupo Morsa, a tribute band he helped to start in 1984, believes that Mexicans are inherently nostalgic, even for a musical moment many of them never knew, and for songs in a language that few of them speak.

(Morsa, by the way, is Spanish for walrus, a reference to the 1967 Beatles song “I Am the Walrus.” Mr. Rosas said his band started out calling itself Walrus, but it was too hard for Spanish speakers, who roll their R’s, to pronounce.)

Ricardo Calderón, the president of Mexico’s Beatles fan club, with his massive collection of memorabilia. Credit Brett Gundlock for The New York Times

Ricardo Calderón, 65, is the president of Mexico’s Beatles fan club and the guiding spirit of the country’s Beatlemaniacos. He recalls the day in 1964 when he first heard a Beatles song — “I Saw Her Standing There” — playing at a lunch counter in Acapulco, where he grew up.

The first album he bought was “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band.” The melodies entranced him, and his appreciation only deepened when he picked up a dictionary and learned what the lyrics meant.

Standing behind the counter of the shop where he now sells Beatles records and every imaginable Fab Four souvenir, he said, “It’s the language of pure love.”

And of course, love is all you need.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Va passar el 1967: aviat farà 50 anys.

Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

Vilaweb

Va passar el 1967: aviat farà 50 anys.

* Gener: l’Escola de Disseny EINA comença les seves activitats.
* 27 de gener: el cantant Luigi Tenco es suïcida a Sanremo. Tenia 28 anys.
* 27 de gener: els astronautes americans Grissom, White i Chafee moren carbonitzats en incendiar-se, en un simulacre de vol, la càpsula de la nau en proves Apol·lo 1.
* 13 de febrer: obre portes la sala Bocaccio al carrer Muntaner de Barcelona.
* Març: TVE comença a emetre el programa en català “Mare Nostrum”, de caràcter informatiu i literari.
* 3 de març: homenatge a Jordi Rubió i Balaguer a la Facultat de Dret. La policia deté 17 persones i durant les gestions per alliberar-les es mor (quatre dies després, el 7 de març) el degà del Col·legi d’Advocats Frederic Roda Ventura.
* 9 de març: s’inauguren les parades fixes de venda de llibre vell del carrer Diputació, just darrere de la Universitat de Barcelona.
* 18 de març: primer recital de Lluís Llach com a setzè membre dels Setze Jutges a Terrassa.
* 31 de març: Jann Haworth i Peter Blake fan la fotografia de la portada de l’àlbum dels Beatles “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”. El disc es publicarà dos mesos després.
* 1 d’abril: s’inaugura l’aeroport Girona-Costa Brava.
* 1 i 2 d’abril: primers recitals de Joan Manuel Serrat al Palau de la Música Catalana. Hi presenta el seu primer LP. En la primera part del programa canten també Jacinta, Jocelyne Jocya i Marian Albero.
* 21 d’abril: cop d’estat dels coronels a Grècia.
* 23 d’abril: es mor el coronel Vladimir Mihailovitx Komarov, tripulant de la càpsula Soiuz 1. És el primer accident mortal en un vol espacial.
* 1 de maig: Elvis Presley es casa amb Priscilla Ann Beaulieu Wagner a l’hotel Aladdin de Las Vegas.
* 7 de maig: primer concert del Grup de Folk a la parròquia de Sant Felip Neri de Barcelona.
* 25 de maig: primer i únic concert dels Setze Jutges al Palau de la Música Catalana.
* 1 de juny: els Beatles publiquen el disc “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”.
* 5 a 10 de juny: Guerra dels Sis Dies. Les tropes d’Israel entren en el territori egipci de l’est del canal de Suez, vencen l’exèrcit de Jordània i ocupen la península del Sinaí.
* 7 de juny: es mor l’escriptora Dorothy Parker. Tenia 73 anys.
* 13 de juny: s’obre al trànsit l’avinguda Meridiana de Barcelona.
* 16 de juny: s’inaugura a l’Hospitalet el polígon d’habitatges de Bellvitge.
* 16 a 18 de juny: festival Monterey Pop; “Summer of Love” a Haigh-Ashbury (San Francisco)… eclosió del moviment “hippie”.
* 25 de juny: primer programa de televisió emès per Mundovisión. Es va dir “Our World” i per la part britànica els Beatles van sortir gravant “All you need is love”. L’aportació de TVE va consistir en imatges de barques de pescadors a la badia d’Algesires amb Gibraltar al fons.
* 25 de juny: es mor el pintor Josep Obiols. Tenia 73 anys.
* 8 de juliol: durant la nit del 8 al 9 un grup de joves segresta la imatge de la Mare de Déu del santuari de Núria com a acte de suport a la campanya “Volem bisbes catalans”. No la varen tornar fins al 28 de gener de 1972, just el dia que Narcís Jubany prenia possessió com a bisbe de Barcelona (més informació aquí).
* 13 de juliol: el ciclista anglès Tom Simpson es mor a causa d’una aturada cardiorrespiratòria durant l’ascens al Mont Ventoux en la 13a etapa del Tour de França.
* Agost: el Publi Cinema es converteix en la primera sala d’art i assaig de Barcelona. El programa inaugural el formen “Repulsión”, de Roman Polanski, i el curtmetratge “Cercles”, de Ricardo Bofill Levi.
* 27 d’agost: es mor Brian Epstein, mànager i descobridor dels Beatles. Tenia 32 anys.
* Setembre: Novena –i darrera– edició del Festival de la Canción Mediterránea. La cançó guanyadora és “La chanson du bonheur”, cantada per Guy Mardel i Nancy Holloway.
* Octubre: Joan de Sagarra utilitza per primera vegada l’expressió “gauche divine” en un article sobre la presentació de l’Editorial Tusquets en la seva columna del diari “Tele/eXprés”.
* 3 d’octubre: es mor el cantant Woody Guthrie. Tenia 55 anys.
* 9 d’octubre: assassinat del comandant Ernesto “Che” Guevara a la selva de Bolívia.
* 10 d’octubre: eleccions a Procuradors en Corts pel terç familiar. A Barcelona surt elegit Juan Antonio Samaranch.
* 15 d’octubre: mentre era a la Fira del Llibre de Frankfurt un tramvia atropella l’editor Víctor Seix. Es va morir el dia 21 del mateix mes.
* 7 de novembre: Àngel Fabregas, llibreter de la Llar del Llibre, crea la discogràfica Als 4 Vents. Va funcionar, amb dificultats, fins al 1971.
* 13 de novembre: el cine Savoy de Barcelona s’estrena també com sala d’art i assaig amb la projecció de “The Servant”, de Joseph Losey.
* 23 de novembre: s’estrena “La piel quemada”, de Josep Maria Forn. Va ser la primera pel·lícula que abordava el tema de la immigració a Catalunya.
* 26 de novembre: primer concert de Quico Pi de la Serra en solitari al Palau de la Música Catalana.
* 30 de novembre: apareix el número 1.000 del “Tele/eXprés” i s’inaugura l’edifici del diari al xamfrà Aragó-Roger de Flor.
* Desembre: s’edita per primera vegada la nadala de la Fundació Jaume I, de la família Carulla.
* 3 de desembre: el cirurgià Christian Barnard fa el primer trasplantament de cor humà a l’hospital Groote Schuur de Ciutat del Cap.
* 10 de desembre: es moren en accident d’aviació Otis Redding (26 anys) i el grup The Bar-Kays.
* 15 de desembre: la revista “Fotogramas” arriba al número 1.000 i introdueix el color a les seves pàgines.
* 27 de desembre: es mor el matemàtic Ferran Sunyer i Balaguer. Tenia 55 anys.

* Alguns discos importants de 1967: “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”, Beatles /// “The Piper at the Gates of Dawn”, Pink Floyd /// “The Velvet Underground & Nico”, The Velvet Underground /// “The Doors”, The Doors /// “Sunshine Superman”, Donovan /// “Are you Experienced?” i “Axis: Bold as Love”, The Jimi Hendrix Experience /// “Francesc Pi de la Serra”, Francesc Pi de la Serra /// “Raimon al Palau” i “Cançons de la roda del temps”, Raimon /// “Joan Manuel Serrat” i “Cançons tradicionals”, Joan Manuel Serrat /// “Taxista” (EP), Pau Riba /// “Festival Folk”, Grup de Folk.

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Els germans grans

La llibreta

Els germans grans

Els Beatles van ser els primers a omplir estadis i els primers a patir la presó de la fama

All You Need Is Love

Eva Piquer | 12/10/2016 a les 15:10h

Especial: La llibreta

Arxivat a: La butaca , The Beatles, documental, cinema

El periodista pregunta a Paul McCartney quin lloc creu que ocuparan els Beatles a la història de la cultura occidental. “El que fem no és cultura, és diversió”, matisa el cantant. La primera part del que diu és rebatible; la segona, no. Els Beatles de la primera època s’ho passaven de conya i es notava. Eren joves i frescos, deien i feien el que volien. Els admiraven als cinc continents i ho encaixaven amb alegria.

“Què fareu quan esclati la bombolla?”. Els periodistes, sempre tan simpàtics. Resposta de John Lennon: “Riure de valent”. La Beatlemania anava in crescendo i la premsa ja els volia destronar.

Eren com germans. I van fer de germans grans dels que van venir després. Van haver d’obrir camí, esberlant portes desconegudes fins aleshores. Amb ells el fenomen dels fans (i sobretot –aquí el desdoblament del gènere em sembla oportú– de les fans) va adquirir unes magnituds sense precedents. “Encara que no fossis el nen més feliç del barri, podies ser fan dels Beatles”, recorda l’actriu Whoopi Goldberg en el documental Eight Days a Week, centrat en els tours del 1963 al 1966. Van fer concerts en estadis per primer cop, amb uns equips de so que no estaven a l’altura però tant se val, es tractava de cantar i cridar i desmaiar-se i poder dir jo hi era. Quina enveja, els que hi van ser. Com la Whoopi, a qui la seva mare va portar per sorpresa al Shea Stadium de Nova York aquell 15 d'agost del 1965: mai abans un espectacle musical havia reunit 55.000 persones.

També van ser els primers presoners de la fama. És una llei matemàtica: com més triomfes, més et busquen les pessigolles i més detractors tens. Seguien despertant histèries col·lectives, però arribaven no sé on i els rebien amb una pancarta que deia “Beatles go home”. I segur que, dins seu, aquell rebuig ressonava més que milers d'elogis. La cançó Help! de Lennon pretenia ser, en efecte, un crit d'auxili.

Per sort eren quatre, no pas un de sol. El pobre Elvis ho va tenir pitjor. El Paul, el John, el Ringo i el George podien comentar entre ells que n’estaven fins als nassos, que s'havien avorrit a si mateixos, que ja no es divertien. I van dir prou a les gires per concentrar-se en la música. A sobre –i aquesta és una dada bàsica que no apareix al documental–, el 1967 va morir l’anomenat cinquè Beatle: el mànager del grup, Brian Epstein. Encadenar quilòmetres i directes quedava definitivament enrere.

No sóc gaire mitòmana, però pagaria el que no tinc per haver assistit a l'últim concert dels Beatles, el 30 de gener del 1969, al terrat de l'estudi on treballaven. El grup va tocar durant quaranta-dos minuts per a uns quants privilegiats –i per als veïns i vianants que passaven per allà– fins que, arran de les queixes dels comerciants de la zona, va entrar en joc la policia i es va acabar la festa. Jo vaig néixer al cap de quatre mesos justos, el 30 de maig. Sempre m'ha acompanyat la sensació d'haver arribat al món un pèl massa tard.

El concert al terrat, un vídeo impagable:

Contingut relacionat

All You Need Is Love

01/10/2016

Here Comes the Sun

30/09/2016