The Beatles - Don't Let Me Down

The Beatles - Revolution

The Beatles - Hey Jude

CULTURA > ARTS ESCÈNIQUES

‘Hey Jude’, cinquanta anys de la cançó que tothom ha cantat

Per: Redacció

25.08.2018  22:00

Vilaweb

Avui fa cinquanta anys de la publicació als Estats Units de la cançó dels Beatles ‘Hey Jude’. Quatre dies més tard, el disc que contenia la cançó, el primer del segell propi del grup, va aparèixer al Regne Unit i de seguida a la resta d’Europa. Immediatament, va escalar en les llistes d’èxits malgrat el fet, absolutament inusual, que la cançó durava set minuts. ‘Hey Jude’ va ser un èxit immediat, en bona part gràcies a la coda, el famós ‘Na-na-na na, hey Jude’, que amb el pas dels anys ha esdevingut un himne no solament musical i que la canten públics de tot el món en les ocasions més variades. Si la cançó és arxiconeguda no ho és tant, però, la història que té al darrer.
La cançó va signada per Paul McCartney i John Lennon, però la inspiració i l’estructura inicial pertanyen sols a McCartney i es va forjar en unes circumstàncies molt especials. Ara fa cinquanta anys Lennon va decidir de divorciar-se de la seva primera dona, Cynthia Powell, per anar-se’n amb Yoko Ono. Al juny McCartney va viatjar de Londres a Weybridge per ser al seu costat i al del seu fill Julian, amb qui McCartney tenia una gran relació. Pel camí va aparèixer la melodia, només que en comptes de dir ‘Hey Jude’ deia ‘Hey Jules’, en referència a Julian. McCartney explica que va compondre la melodia com una mena d’abraçada a la criatura, que aleshores tenia només cinc anys, per explicar-li que a la vida passen aquestes coses i que cal tirar endavant.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

En tornant a Londres, McCartney va enregistrar a casa una primera versió de la cançó, però va canviar-hi ‘Jules’ per ‘Jude’. En part per preservar la privadesa dels seus amics i en part perquè sonava millor. McCartney també passava un moment personal molt complicat i hi ha qui opina que la versió definitiva de la cançó parla més d’ell, és com una reflexió sobre els seus conflictes de parella.
Fos com fos, el 31 de juliol els Beatles van enregistrar la primera versió de la cançó als estudis Trident. Més tard s’hi afegí l’orquestra, no pas sense dificultats perquè a McCartney no li va agradar gens el poc entusiasme dels músics. Quan els van demanar que piquessin de mans i cantessin en la coda alguns s’hi van negar i els van haver de pagar el doble perquè s’hi avinguessin.
Finalment la versió estèreo de ‘Hey Jude’ va ser mesclada i completada a Abbey Road el 2 d’agost, amb els famosos 7:11 de durada, que van fer enfilar per les parets el mític manager dels Beatles, George Martin. Segons ell, cap ràdio no voldria emetre una cançó tan llarga. Com feien de vegades, en la cançó s’hi va deixar un error expressament. Al minut 2:58 es pot sentir McCartney dient ‘Fucking hell!’, perquè es va equivocar en una nota. El volum és molt baix i cal parar-hi molta atenció molt per adonar-se’n.
El disc es va posar a la venda amb un error de promoció que va causar alarma. The Beatles havien tancat una setmana abans una botiga que havien obert a Baker Street, a Londres, i van decidir de pintar-hi en grans lletres les paraules ‘Hey Jude’ i ‘Revolution’, les dues cançons del disc. Però això va ser interpretat, erròniament, com un gest antisemita, pensant que Jude volia dir ‘jueu’. Hi va haver una gran polèmica i la botiga va ser atacada mentre el grup intentava explicar que ni tan sols havien pensat en la possible interpretació que alguns en van fer.
La controvèrsia va ser superada per l’aparició del videoclip creat per a promocionar la cançó. S’hi veu allò que seria una actuació normal en un programa de televisió, alterada al final per l’aparició sobtada del públic al voltant dels músics en la coda. El grup es va preocupar que la diversitat de Londres es reflectís en les imatges, per contrarestar l’etiqueta de racistes que la promoció els podria haver assignat. La conseqüència, però, va ser que milions de persones es van sentir reflectides en una escena que no s’havia vist mai per televisió i que va catapultar ‘Hey Jude’ per sempre.

The Beatles

Cultura > Música

25 de juny de 1967: els Beatles en directe amb el satèl·lit de la televisió

Avui fa cinquanta anys de la primera emissió de televisió simultània i en directe arreu del món a través d’un satèl·lit · La BBC va presentar els Beatles cantant 'All you need is love' · Joan Josep Isern va ser espectador d’aquella emissió i ara ens explica els seus records

---

Per: Joan Josep Isern

24.06.2017  22:00

Vilaweb

Fa mig segle, el 25 de juny de 1967 va caure en diumenge. Com enguany. Devia ser un dia de xafogor intensa perquè els de casa havíem anat a prendre la fresca a les pinedes de Viladecans –arran de mar i una mica més enllà del camp d’aviació– amb la furgoneta que el pare tenia per a la feina.
Aquell dia, però, no hi va haver temps per al bany de mitja tarda (calia esperar dues hores com a mínim per evitar talls de digestió): tot just enllestit el dinar sota un pi, vàrem tornar cap a casa perquè aquella tarda prometia de ser molt especial.
Televisión Española (TVE) havia anunciat uns dies abans ‘Nuestro mundo’, la primera retransmissió televisiva en directe via satèl·lit que, durant dues hores i mitja, va anar connectant, l’una darrere l’altra, les televisions de catorze països dels cinc continents.
(Val a dir que el projecte inicial implicava una vintena de països, però les televisions de l’òrbita soviètica es varen retirar com a protesta per la Guerra dels Sis Dies esdevinguda tot just dues setmanes abans.)
Quatre-cents milions d’espectadors
Les regles del joc eren senzilles: cada cadena disposava de deu minuts per a presentar en rigorós directe activitats relacionades amb la seva quotidianitat. L’única condició que es va posar va ser que els protagonistes no fossin ni caps d’estat ni polítics. Una targeta de presentació, doncs, feta al gust de cada país que, pel que conten les cròniques, aquella tarda va aplegar davant els televisors d’arreu del món quatre-cents milions d’espectadors.
Feia cinc anys que s’havia posat en òrbita el Telstar, el primer satèl·lit de comunicacions, i també que John Glenn havia fet el primer vol tripulat per un americà al voltant de la Terra (el rus Iuri Gagarin ja ho havia fet l’any anterior; per no parlar de la gossa Laika, que va volar el 1957). En conseqüència, fa mig segle, la denominada ‘cursa espacial’, un ingredient no pas menor de la guerra freda, estava en plena ebullició i qualsevol novetat relacionada de prop o de lluny amb els coets, l’espai i la tecnologia tenia garantit el màxim interès de la gent. I això que encara faltaven dos anys per veure Neil Armstrong fent saltirons a la Lluna…
La retransmissió de ‘Our World’ –batejat aquí com ‘Nuestro mundo’– tenia, però, un al·licient especial, ja que s’havia fet córrer la notícia que ,en la connexió amb la BBC, la cadena que tancava el programa, hi hauria una sorpresa relacionada amb els Beatles.
Zefirelli i McLuhan
Entre el que puc recordar i el que he llegit després, diria que Itàlia va presentar el rodatge de la pel·lícula que aleshores estava filmant Franco Zefirelli (per la data, m’imagino que devia ser ‘Romeu i Julieta’); recordo també un seguit de connexions a maternitats de diversos països per a presentar alguns dels infants que havien nascut aquell dia; o els minuts inicials protagonitzats per la televisió canadenca que presentava una entrevista força avorrida amb un senyor que fins molts anys després no vaig saber que es deia Marshall McLuhan. També varen intervenir al llarg de l’emissió Maria Callas i Pablo Picasso, però el cert és que no puc aportar-ne cap detall perquè no els recordo en absolut.
La participació espanyola, en canvi, sí que la recordo bé: va consistir en unes peculiars escenes de pesca en el golf de Cadis complementades amb una veu en off que parlava de l’esforç dels treballadors espanyols en un clima de prosperitat i pau (cal recordar que feia tres anys dels 25 años de paz) i que no s’estava de recordar, així com de passada, que aquelles mateixes aigües havien estat l’escenari de la sortida dels vaixells amb els descobridors d’Amèrica a bord.
I finalment, va arribar el torn de la BBC i els Beatles. Uns Beatles que eren al cim de la popularitat, ja que el dia 1 d’aquell mateix mes de juny s’havia publicat arreu del món la que seria la seva obra mestra: Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. Uns Beatles als quals, per acabar de dir-ho tot, aquell estiu de 1967 els reservava encara una trista notícia: la mort inesperada, a final d’agost, de Brian Epstein, l’home que els va fer de descobridor i de mànager.
Beatles contra Stones
Sobre la interpretació d’’All you need is love’, amb aquelles notes de la Marsellesa tot just començar que varen sorprendre tothom, poques coses diré perquè les imatges s’han vist centenars de vegades. Ja he comentat que els quatre vailets de Liverpool ocupaven el cim de la seva popularitat i, com a dany col·lateral, una part de la premsa estava entestada a presentar els Rolling Stones com els seus enemics irreconciliables: els bons contra els dolents, els formals contra els gamberros, l’harmonia contra el xivarri… Una pretensió absolutament mancada de base però que havia fet un cert forat entre l’opinió pública.
Val a dir que aquell 1967 els Stones ja havien publicat uns quants discos de gran nivell i que eren a punt d’entrar en el seu període daurat. Fet que va cristal·litzar en un cicle de quatre obres mestres seguides: Beggars Banquet (1968), Let it Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) i Exile on Main St. (1972). És a dir, els anys en què es va consumar la separació dels Beatles.
Com la gent ja sap, asseguts a terra entre el públic que acompanyava els Beatles en l’estudi de gravació hi havia uns quants membres dels Rolling Stones desmentint tàcitament rivalitats: Mick Jagger (abillat, per cert, amb una casaca que duia estampada a l’esquena un rostre molt similar al de John Lennon), Brian Jones, Keith Richards més Marianne Faithfull i una pamela que em fa pensar que a sota no hi hagués la recentment desapareguda Anita Pallenberg. En un moment determinat es veu fins i tot un pla mitjà de Jagger cantant la tornada ‘Love is all you need…’ i seguint el ritme tot picant de mans.
El que potser no sap tanta gent és que els Beatles varen tornar la gentilesa de seguida a propòsit de l’enregistrament, el mes de juliol, d’un single dels Rolling Stones que tenia, a la cara A, ‘We Love you’, i a la cara B, ‘Dandelion’.
‘Us estimem’
‘We love you’ és un tema poc conegut del grup i, a parer meu (i de gent molt més entesa que jo), és una de les seves grans cançons. Segurament sabreu a quin em refereixo si us dic que l’estimat Jordi Tardà l’utilitzava per a obrir cada edició del ‘Tarda Tardà’: uns passos que s’acosten, una mà que alça una tapa que grinyola i immediatament un solo de piano a tota castanya que es manté vibrant i incansable al llarg dels quatre minuts i mig que dura la peça.
Doncs bé, les veus que se senten al començament del tema cantant ‘We don’t care if you only love we’ són les dels senyors Lennon i McCartney en presència humana i carn mortal als estudis de can Decca.
Tot plegat, històries de fa cinquanta anys. Quan la televisió començava a fer forat en les vides de la gent. Quan Espanya presumia de paz y orden i el Regne Unit, dels Beatles. Quan a la ràdio encara es podia escoltar el ‘Telstar’ dels Tornados. Quan a la cruïlla de Haight amb Ashbury –dos carrers de San Francisco a tocar del Golden Gate Park– una gernació de joves somrients i amb la mirada una mica perduda recomanaven la gent que, si els volíem anar a veure, seríem ben rebuts. Però que, sobretot, no ens oblidéssim de posar-nos unes quantes flors enredades als cabells.


[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

Neix un nou festival de música clàssica a la Costa Daurada amb epicentre a Salou Neix un nou festival de música clàssica a la Costa Daurada amb epicentre a Salou

Mig segle del “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”.

Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

   

• Contacte
• Qui sóc (més o menys)
• Subscripció

 

1 de juny de 2017    Batalletes, Músiques
 Vilaweb                  

Mig segle del “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”.

Avui, primer dia de juny, es compleixen exactament cinquanta anys que els Beatles varen publicar el disc “Sgt. Pepper’s Lonely Herats Club Band”. Això vol dir que no passaran gaires dies perquè es compleixi el mig segle que mon germà i jo  –12 i 17 anys, respectivament, aleshores–  vàrem fer-nos amb el nostre exemplar.
Sobre aquesta obra mestra  –un clàssic indiscutible del segle XX–  s’han dit moltíssimes coses i jo mateix n’he parlat en nombroses ocasions. A més a més, suposo que aquests dies els diaris i les revistes especialitzades en tornaran a parlar (si no m’erro s’ha posat a la venda una reedició ampliada, remasteritzada i no sé quantes coses més, perquè el personal amolli els gallets) i, per tant, prefereixo restar al marge i no atabalar-vos gaire.
Només diré que el format de disc de vinil de llarga durada, amb les cançons encadenades seguint l’ordre prefixat pels Beatles i el magnífic disseny de la carpeta avui, amb el discos compactes i les funcions de reproducció aleatòria, serien impensables. Un llençol, i no pas dels menuts, que en aquesta bugada hem perdut…
El que sí que m’agradaria explicar avui, perquè em sembla que ningú ho farà, és el context temporal enmig del qual surt a la venda “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”. Som-hi:
Tot just dos mesos abans d’aquell 1 de juny de 1967, Joan Manuel Serrat havia omplert durant dos dies el Palau de la Música Catalana presentant el seu primer disc (en vaig parlar aquí), el de “La tieta” i “Cançó de bressol”; el 21 d’abril es produïa el cop d’estat dels coronels a Grècia; el 30 d’abril obria les portes al carrer de Ganduxer de Barcelona el restaurant Via Veneto i l’1 de maig Elvis Presley es casava a l’hotel Aladdin de Las Vegas amb la senyoreta Priscilla Ann Beaulieu Wagner.
El mateix mes de juny de la sortida del disc dels Beatles l’ajuntament de Castelló d’Empúries aprovava el pla parcial que creava una urbanització de nom Empuriabrava; entre el 5 i el 10 de juny es va produir la Guerra dels Sis Dies; el 13 de juny es va obrir al trànsit l’avinguda Meridiana de Barcelona; tres dies després es va inaugurar a l’Hospitalet el polígon d’habitatges de Bellvitge i el 25 de juny es feia el programa “Our World”, la primera transmissió televisada per Mundovisión en la qual cada país membre de la xarxa presentava el bo i millor que tenia per mostrar: el Regne Unit va presentar els Beatles gravant “All you need is love” i España, per la seva banda, va exhibir unes vistes de la “bahía de Algeciras” amb el “peñón de Gibraltar” al fons (fa deu anys ho vaig explicar aquí).
Els mesos de juliol i agost varen ser també rics en esdeveniments: la nit del 8 al 9 de juliol un grup de joves segrestava la imatge de la Mare de Déu de Núria (ho vaig explicar aquí); el dia 13 va morir el ciclista Tom Simpson durant l’ascens al Mont Ventoux; el mes d’agost es va inaugurar la primera sala d’art i assaig de Barcelona: el Publi Cinema; el 6 d’agost s’inaugurava a Lisboa el pont “Oliveira Salazar” sobre el riu Tajo. Pocs anys després li canviarien el nom per “25 d’abril”; el 27 d’agost es moria Brian Epstein, mànager i descobridor dels Beatles i el setembre es va celebrar la novena  –i darrera–  edició del “Festival de la Canción Mediterránea”, els guanyadors varen ser Guy Mardel i Nancy Holloway amb “La chanson du bonheur”.
He deixat expressament pel final d’aquest breu resum d’esdeveniments de 1967 el referèndum que es va fer a Gibraltar el 10 de setembre d’aquell any en el qual es preguntava als gibraltarenys si volien passar a ser españols. No cal dir que el NO va guanyar de manera rotunda. Tu diràs…

BODES D'OR DEL DISC MÉS POPULAR DELS BEATLES

'It was 50 years ago today...', mig segle de 'Sgt. Pepper's'

Una reveladora reedició amb noves mescles commemora l'aniversari de l'àlbum més influent de l'era pop

Rafael Tapounet

Dimecres, 31 de maig del 2017 - 20:53 CEST
EL PERIODICO                                           
A les pàgines del llibre Days in the life, de Jonathon Green (un calidoscòpic repàs a les transformacions culturals que va viure Anglaterra als anys 60), Paul McCartney relata que, quan el 1972 va protagonitzar una gira per diverses universitats del país al capdavant dels Wings, se li va acostar un dia un estudiant i li va deixar anar: «¿Saps? En l’època de Sgt Pepper’s verdaderament vam creure que canviaria el món. ¿Què ha passat?». I afegeix McCartney: «¡Ho va dir mirant-me com si fos culpa meva que no passés!». L’anècdota il·lustra bé no només el descomunal sisme que aquell disc audaç va provocar en el món de la música popular (i més enllà), sinó també la desproporcionada bombolla de falses expectatives i exegesis al·lucinades que van acompanyar la publicació de l’àlbum, l’1 de juny de 1967, ara fa 50 anys.
Sgt Pepper’s Lonely Hearts Club Band se’ns apareix avui com una notable encara que irregular col·lecció de cançons presentada en un embolcall brillant, però la generació àvida de canvis (i lleugerament intoxicada) a la qual estava destinat va voler veure en el disc la porta d’entrada a una vida nova i va convertir la seva escolta en una experiència espiritual carregada de transcendència. «Sgt Pepper’s constitueix un moment decisiu en la història de la civilització occidental», va escriure Kenneth Tynan a The Times sense que el món arquegés una cella. Cap disc de música pop, ni tan sols un dels Fab Four, pot suportar sobre les espatlles el pes de tanta responsabilitat. No durant mig segle.

Amb el pas dels anys, el vuitè elapé dels Beatles ha anat perdent posicions en les llistes de millors-discos-de-tots-els-temps, rànquings sempre arbitraris en què el sergent Pebre va governar sense oposició fins que la fúria revisionista que va comportar l’arribada del punk el va enderrocar sense contemplacions. Avui ni tan sols ocupa el primer lloc en l’apreci dels fans del quartet de Liverpool: la ressenya gairebé herètica que el crític del New York Times Richard Goldstein va publicar en la mateixa setmana de l’aparició de l’elapé –«quan el treball dels Beatles s’observi retrospectivament i en la seva totalitat, Rubber Soul i Revolver passaran per ser les seves principals aportacions»– s’ha convertit en una encertada profecia.

L’ESPERIT DEL 1967

Però el que gairebé ningú li discuteix al Sgt Pepper’s és la seva inigualada capacitat de condensar l’esperit de la seva època i, al mateix temps, marcar el terreny als seus contemporanis. La idea que avui tenim del que van ser l’explosió psicodèlica, l’estiu de l’amor i l’apogeu del flower power (la idea que avui tenim del que suposava ser jove a l’Anglaterra del 1967) està totalment mediatitzada pel contingut i la presentació d’aquest disc, que pot haver perdut el títol de millor elapé de la història però segueix ostentant la condició de disc més influent de l’era pop.
Com tota obra d’art verdaderament rellevant, Sgt Pepper’s és producte d’un malentès –el nom va néixer de la confusió de McCartney quan, durant un vol, l’assistent del grup Mal Evans li va demanar que li passés la sal i el pebre («salt and pepper»)– i l’expressió d’un conflicte: el que s’havia desencadenat en el si del quartet, sotmès a la tensió creixent entre l’ambició artística de McCartney i el progressiu distanciament de John Lennon. A cada intent de Paul per ancorar l’elapé al propòsit original d’oferir un retrat de la identitat britànica banyat de nostàlgia i costumisme (Sgt Pepper’s Lonely Hearts Club Band, When I’m Sixty-four, Lovely Rita…) John responia amb una mostra d’introspecció drogota (Lucy in the Sky with Diamonds, A day in the life…) o una malhumorada descàrrega de bilis (Good morning, good morning).

EL PRINCIPI DEL FINAL

El gran miracle de Sgt Pepper’s consisteix a integrar aquestes forces de signe cada vegada més oposat en una obra d’aparença unitària. Es tracta d’un èxit majúscul que els Beatles ja no aconseguirien repetir: amb totes les seves virtuts, discos com el White Album, Abbey Road i Let it be reflecteixen més la trobada puntual de quatre entitats creatives autònomes que el joiós treball en equip que va omplir d’encant les primeres obres del quartet.
El sergent Pebre fa 50 anys. I ho celebra regalant-se un lífting. «És un dels discos més importants de tots els temps, i no vull que soni vell», diu Giles Martin, fill del difunt productor George Martin i responsable de la nova mescla amb què el disc ha sigut reeditat en una entrega commemorativa el format De Luxe del qual inclou nombroses preses inèdites. Una excusa més perquè els fans, després de retratar-se a la caixa, s’asseguin còmodament i deixin passar la tarda. Esperem que disfrutin de l’espectacle.