El periodista pregunta a Paul McCartney quin lloc creu que ocuparan els Beatles a la història de la cultura occidental. “El que fem no és cultura, és diversió”, matisa el cantant. La primera part del que diu és rebatible; la segona, no. Els Beatles de la primera època s’ho passaven de conya i es notava. Eren joves i frescos, deien i feien el que volien. Els admiraven als cinc continents i ho encaixaven amb alegria.
“Què fareu quan esclati la bombolla?”. Els periodistes, sempre tan simpàtics. Resposta de John Lennon: “Riure de valent”. La Beatlemania anava in crescendo i la premsa ja els volia destronar.
Eren com germans. I van fer de germans grans dels que van venir després. Van haver d’obrir camí, esberlant portes desconegudes fins aleshores. Amb ells el fenomen dels fans (i sobretot –aquí el desdoblament del gènere em sembla oportú– de les fans) va adquirir unes magnituds sense precedents. “Encara que no fossis el nen més feliç del barri, podies ser fan dels Beatles”, recorda l’actriu Whoopi Goldberg en el documental Eight Days a Week, centrat en els tours del 1963 al 1966. Van fer concerts en estadis per primer cop, amb uns equips de so que no estaven a l’altura però tant se val, es tractava de cantar i cridar i desmaiar-se i poder dir jo hi era. Quina enveja, els que hi van ser. Com la Whoopi, a qui la seva mare va portar per sorpresa al Shea Stadium de Nova York aquell 15 d'agost del 1965: mai abans un espectacle musical havia reunit 55.000 persones.
També van ser els primers presoners de la fama. És una llei matemàtica: com més triomfes, més et busquen les pessigolles i més detractors tens. Seguien despertant histèries col·lectives, però arribaven no sé on i els rebien amb una pancarta que deia “Beatles go home”. I segur que, dins seu, aquell rebuig ressonava més que milers d'elogis. La cançó Help! de Lennon pretenia ser, en efecte, un crit d'auxili.
Per sort eren quatre, no pas un de sol. El pobre Elvis ho va tenir pitjor. El Paul, el John, el Ringo i el George podien comentar entre ells que n’estaven fins als nassos, que s'havien avorrit a si mateixos, que ja no es divertien. I van dir prou a les gires per concentrar-se en la música. A sobre –i aquesta és una dada bàsica que no apareix al documental–, el 1967 va morir l’anomenat cinquè Beatle: el mànager del grup, Brian Epstein. Encadenar quilòmetres i directes quedava definitivament enrere.
No sóc gaire mitòmana, però pagaria el que no tinc per haver assistit a l'últim concert dels Beatles, el 30 de gener del 1969, al terrat de l'estudi on treballaven. El grup va tocar durant quaranta-dos minuts per a uns quants privilegiats –i per als veïns i vianants que passaven per allà– fins que, arran de les queixes dels comerciants de la zona, va entrar en joc la policia i es va acabar la festa. Jo vaig néixer al cap de quatre mesos justos, el 30 de maig. Sempre m'ha acompanyat la sensació d'haver arribat al món un pèl massa tard.
Els Stones versionen els Beatles, i Young i McCartney desencadenen l'eufòria en el festival de velles glòries
AGÈNCIES / INDIO (EUA)
Diumenge, 9 d'octubre del 2016 - 21:04 CEST EL PERIODICO
El festival Desert Trip, celebrat a la ciutat californiana d'Indio i que reuneix les velles glòries del rock, va celebrar aquest dissabte la seva segona jornada amb una eufòrica i esbojarrada actuació de Paul McCartney i Neil Young. Divendres Bob Dylan i The Rolling Stones tampoc es van quedar curts amb dues hores a sobre l'escenari que van revolucionar l'auditori. Avui serà el torn de The Who i Roger Waters.
Dissabte el concert va començar amb l'actuació de Neil Young i el seu suport a la lluita que la comunitat nativa de Dakota del Nord manté contra un oleoducte que podria arruïnar les aigües de les seves terres. L'inici va ser en solitari, alternant piano i guitarra, amb 'After the gold rush' i l'emocionant 'Heart of gold'. Després va sortir a escena la seva banda, Promise of the Real, i van sonar els passatges més tranquils. Mitjos temps d'aires country i folk amb una romàntica i deliciosa 'Harvest moon' que no anunciava ni de bon tros la fúria que estava a punt de produir-se. A partir d'aquí, Young va apujar els amplificadors al màxim i van atacar les tempestes elèctriques,gairebé per provocar una apagada total al Desert Trip.
L'embull de guitarres, bàrbar i ingovernable, va arribar al seu punt àlgid amb una 'Down by the river' pletòrica amb què Neil Young va atrapar el públic durant més de 10 minuts. "Veniu demà perquè Roger (Waters) construirà un mur ('The wall') i farà Mèxic gran de nou", va dir Young, molt crític amb Donald Trump, en referència al lema de la campanya 'Make America great again' del polèmic candidat republicà. L'abrasiu concert de Young només podia tenir un final: 'Rockin' in the free world', que va aixecar un públic que hauria jurat lleialtat al canadenc sense pensar-s'ho ni un instant.
COL·LABORACIÓ CELEBRADA
Paul McCartney va aparèixer a l'escenari amb 'A hard day's night'. Bromista i amb moltes ganes de marxa, va incloure 'Can't buy me love' i 'Day tripper' en el primer tram. Després va tocar el torn a la sexi 'Let me roll it', per passar a recordar Jimi Hendrix amb una instrumental 'Foxy Lady' i desmelenar-se amb 'I've got a feeling'. Va picotejar de la seva obra amb The Beatles, Wings i del seu treball en solitari. La gran ovació se la va emportar 'Here today', que va interpretar com a homenatge a John Lennon.
La fanfàrria de 'Being for the benefit of Mr. Kite!' va servir d'alfombra vermella perquè aparegués Neil Young com a convidat estel·lar i junts interpretessin, com dos col·legues de marxa de tota la vida, 'A day in the life', 'Give peace a chance' i 'Why don't we do it in the road?', en una col·laboració celebradíssima per la gent i que quedarà, sens dubte, com un dels grans moments del Desert Trip.
Els focs artificials de 'Live and let die' van preparar el comiat de McCartney, que va cridar "Hey Jude" davant un mar de braços alçats i va cantar 'I wanna be your man', un 'single' que Lennon i ell van escriure per a The Rolling Stones, com a devolució per la versió que Jagger i companyia van fer divendres de 'Come together'. I això, l'homenatge al grup de Liverpool, va ser una de les sorpreses del concert de ses majestats satàniques que Jagger va obrir sorneguerament: "No farem bromes sobre vells". Ho va fer després d'un "Benvinguts a la casa de retir de Palm Springs per a distingits músics anglesos".
Malgrat l'edat, Jagger va fer gala de la seva inesgotable energia movent-se per l'escenari com només ell sap fer durant hores. Va sonar una cançó, 'Ride ‘me on down', del nou disc anunciat la setmana passada i van repassar molts dels seus grans èxits amb '(I can't get no) Satisfaction' acompanyada de focs artificials. Apoteosi rockera.
Dimarts, 13 de setembre del 2016 - 22:55 CEST EL PERIODICO
La primera gira dels Beatles no podia haver començat més malament. Després de recórrer tot el circuit d’instituts, clubs socials i salons de ball de Liverpool, de trobar una residència fixa a The Cavern Club, de fer incursions esporàdiques en ciutats com Wallasey, Aldershot o Warrington i de cursar un màster de rock’n’roll en un parell d’antres d’Hamburg, el grup va considerar que havia arribat el moment de llançar-se a la carretera. I ho va fer la primera setmana del 1963, amb un tour de cinc dies per cinc ciutats d’Escòcia. ¡I quines ciutats! Keith, Elgin, Dingwall, Bridge of Allan i Aberdeen. El promotor Albert Bonici va pagar a la banda 42 lliures per nit i tot i així hi va perdre diners. El primer concert, a Keith (un poble de 4.000 habitants), va haver de ser cancel·lat, ja que mentre la furgoneta amb l’equip tècnic esperava la banda a l’aeroport d’Edimburg, l’avió que traslladava John, Paul, George i Ringo va ser desviat a Aberdeen a causa del mal temps. De manera que la gira, la primera dels Beatles, va arrencar oficialment al saló de ball The Two Red Shoes, d’Elgin, el 3 de gener de 1963. Tres anys i vuit mesos després, els Fab Four feien el seu últim concert, a l’estadi Candlestick Park de San Francisco. Era el 29 d’agost de 1966.
VUIT DIES ALS CINES
Del que va passar entre un moment i l’altre se n’ocupa Eight days a week. The touring years, un documental dirigit per Ron Howard (Apol·lo 13, Una ment meravellosa, El Codi Da Vinci...) que dijous s’estrena simultàniament en cines d’arreu del món i que s’exhibirà en sales només durant vuit dies abans de passar a ser distribuït a través de diverses plataformes audiovisuals de pagament. La pel·lícula, entre altres coses, intenta refutar un dels grans dogmes de la historiografia rock: aquell que assegura que els Beatles van ser un grup gloriós a l’estudi de gravació però discret sobre l’escenari.
En realitat, es fa difícil valorar amb justícia les prestacions de la banda en directe. Haurem de creure aquells que asseguren que després del seu amfetamínic pas per l’Star Club d’Hamburg s’havia convertit en una molt solvent màquina de rock’n’roll. El cas és que al llarg dels anys següents van créixer tant i tan ràpid que la tecnologia de l’època i el concepte mateix de concert en directe se’ls van fer petits. Els Beatles van passar en molt poc temps d’actuar en clubs subterranis i salons de ball a fer-ho en poliesportius, velòdroms, places de toros i estadis; grans recintes en els quals es veien forçats a tocar amb equips de so ridículs (la música arribava als espectadors a través del sistema de megafonia i quedava sepultada pels crits dels fans) i sense el més petit suport escenogràfic.
DINS D'UN SUBMARÍ
Els dos beatles supervivents, Paul McCartney i Ringo Starr, relaten a Eight days a week que dalt de l’escenari era impossible sentir res («jo m’havia de guiar per la forma com els altres movien l’esquena», diu el bateria) i asseguren que allò era com estar «dins d’una bombolla». La imatge també serveix per descriure la vida dels músics durant els anys de la beatlemania: quatre joves de Liverpool afirmant-se i creixent com a unitat creativa enmig d’un remolí d’histèria planetària. «Per mi, la seva història és com la de la pel·lícula El submarí –apunta Ron Howard–. Estan junts en el que fan, es tenen els uns als altres i saben quin és el seu objectiu, però allà fora hi ha un món ple de perills».
El tsunami va afectar fins i tot al mateix Howard. El març del 1964, recorda, un mes després de veure els Beatles a l’Ed Sullivan Show, va demanar com a regal pel seu 10è aniversari una perruca i uns botins com els dels Fab Four. Els botins no van arribar mai, però durant uns quants dies va poder lluir amb orgull «una horrible perruca beatle». Mig segle després, el cineasta va voler rendir homenatge als seus ídols d’infància. I, juntament amb el seu equip de producció, va iniciar una campanya a internet perquè els fans i col·leccionistes li facilitessin les gravacions i el material gràfic que haguessin pogut atresorar d’aquells històrics concerts.
SOTA DEL LLIT
El botí no va ser en absolut menyspreable. En el documental s’han utilitzat uns 2.000 documents gràfics, fílmics i sonors procedents d’un centenar de fonts diferents. Potser la troballa més notable és una gravació feta per una fan amb una càmera de Súper 8 des d’un seient de la sisena fila a Candlestick Park, en l’últim concert de la banda. Asseguren les notes de promoció de la pel·lícula que la dona va veure la filmació una o dues vegades i després la va guardar sota del llit, on va quedar oblidada durant cinc dècades (afirmació que, si és certa, delata uns hàbits d’higiene domèstica una mica alarmants).
¿Fins a quin punt eren aquells dies els Beatles conscients de la revolució cultural i social que havien desencadenat? Aquesta és una de les preguntes que Eight days a week intenta respondre. En un moment de la pel·lícula, McCartney, interrogat per un periodista l’any 1964, assenyala: «¿Cultura? Això no és cultura. ¡Només són unes quantes rialles!». Howard té un altre punt de vista, i compara l’experiència de John, Paul, George i Ringo amb la dels astronautes que va entrevistar en la preparació d’Apol·lo 13. «Els uns i els altres van protagonitzar un moment transcendental en la història de la humanitat. I ho sabien. El que no sabien era com explicar-ho». H
'Why don't we do it in the road?'
UN CARRER SENSE SORTIDA La rutina dels concerts inaudibles i les escenes d'histèria va anar minant l'esperit del grup. John Lennon i George Harrison van ser els primers a manifestar el seu malestar i a suggerir que la carretera s'havia convertit per als Beatles en un carreró sense sortida. La decisió, en qualsevol cas, no era fàcil, perquè aquells dies les gires eren la principal font d'ingressos de la banda. EL FURGÓ BLINDAT 'Eight days a week' apunta que el moment decisiu va tenir lloc immediatament després del concert de Candlestick Park de San Francisco, el 29 d'agost de 1966, quan els quatre músics es van trobar viatjant cap a l'aeroport en un furgó blindat Brinks. "Ens vam veure allà, dins d'aquella caixa d'acer impol·luta, i vam dir: 'A la merda'", relata Paul. AL TERRAT A partir d'aquell moment, els Beatles van decidir que els seus discos i els seus vídeos (van ser pioners en aquest camp) viatjarien per ells. I es van tancar a l'estudi per preparar la gravació del seu següent àlbum, 'Sgt. Pepper'. No van tornar a actuar en directe fins a la seva aparició al terrat de l'edifici d'Apple Corps, el 30 de gener de 1969.
